Inflació, desigualtat i pactes, per Jordi Sevilla

El repunt de preus experimentat al juny ha sobrepassat totes les previsions. Davant el 7,2% anticipat pel Banc d’Espanya o el 8,5% de Funcas, la dada avançada per l’INE ha saltat al 10,2%, un dels més elevats des del 1985. A més, es comença a estendre les pujades a altres sectors transversals, com el transport. En paraules de la secretària general de Càritas el dia en què presentava la seva Memòria 2021, provoca una situació «inassumible» per a moltes famílies. «Ja no es tracta d’un contratemps, sinó d’una situació de desbordament que requereix d’una resposta valenta». Sobretot perquè «el tsunami de la pandèmia» ha deixat, encara, un mar de fons, ja que «no tots han aconseguit sortir de l’espiral d’exclusió social».

Diversos estudis recents avalen la idea que la desigualtat continua creixent a Espanya. Així, mentre l’Informe de Riquesa Mundial 2022 publicat per Capgemini assenyala que tant el nombre de rics com el valor del seu patrimoni ha crescut a Espanya durant el 2021, Funcas, en un altre treball, estima que el percentatge de pobres, aquells que tenen una privació material severa, fa tres anys seguits que creix i té la taxa de pobresa més elevada, que es concentra en menors de 18 anys.

En la mateixa línia, un nou treball de Caixabank Research a partir dels més de tres milions de nòmines domiciliades en l’entitat i analitzades amb tècniques de big data ha mesurat en temps real l’evolució de la desigualtat salarial durant la pandèmia, abans i després de la intervenció de l’Estat. I els resultats són aclaparadors: la crisi ha afectat més els salaris més baixos, que es concentren en joves i immigrants. En termes convencionals d’índex de Gini, la desigualtat salarial creix deu punts a partir del març del 2020, que es redueix a només quatre punts després de la intervenció compensatòria de les polítiques públiques en favor de les llars més desfavorides. En el moment actual, ja s’han recuperat els nivells previs a la pandèmia, però seguim lluny de la menor desigualtat salarial que existia ja abans de la crisi financera del 2008.

Participació en la renda nacional

Per la seva banda, des del Center for Economic Policy d’Esade, aplicant també una metodologia nova a partir dels comptes nacionals distributius promoguts per Piketty, analitzen l’evolució de la desigualtat de renda a Espanya durant les dues últimes dècades. Els resultats són molt interessants, començant per constatar que els nivells de desigualtat de renda són més grans amb aquesta metodologia que els obtinguts en estudis previs sobre altres dades.

Així, surt que l’1% que més guanya ha vist com ha crescut la seva participació en la renda nacional des del 13% el 2007 al 17% el 2019 i que la meitat més pobra encara no ha recobrat els ingressos previs al 2008. Constata també que l’acció de l’Estat mitjançant els impostos, transferències i serveis públics, com sanitat i educació, ajuda a reduir part de la desigualtat d’ingressos. I que la recaptació d’impostos s’ha mantingut pràcticament constant des de la dècada dels vuitanta, tot i que el sistema fiscal ha perdut progressivitat, especialment l’impost de patrimoni.

Per a aquest 1% més acabalat, les rendes del treball representen menys del 35% dels seus ingressos perquè el capital financer –amb menor tributació– té més pes sobre el total de la seva riquesa. Això indica que l’actual sistema tributari exerceix una escassa correcció sobre la desigualtat d’ingressos i que l’acció pública de redistribució s’exerceix sobretot a través de la despesa pública.

Arribats a aquest punt podem constatar, doncs, quatre dades: la desigualtat de rendes ha crescut a Espanya des de la crisi financera; la pandèmia va significar un nou cop que va engrandir la bretxa i que ara, aquesta inflació impulsada pels efectes de la guerra de Putin a Ucraïna, eixampla, una vegada més, la distància entre pobres i rics. A més, es constata la tasca positiva de l’Estat com a agent redistribuïdor de renda, tot i que molt més a través de la despesa pública que de la captació d’ingressos tributaris.

Analitzar les mesures

Per això és tan important analitzar les mesures posades en marxa per combatre la pujada de preus o almenys per suavitzar els efectes negatius sobre la capacitat de compra de les famílies, com ja s’ha vist en les dades de Comptabilitat Nacional del primer trimestre, on la correcció a la baixa del creixement del PIB ha vingut de la mà d’una frenada en el consum de les llars.

La meva impressió és que tant els governs com el BCE estan contemplant aquesta inflació com una situació temporal i molt vinculada a la guerra. De fet, com vam veure la setmana passada, totes les institucions coincideixen a assenyalar un apreciable procés de desinflació a partir de l’últim trimestre d’aquest any i durant l’any vinent.

Això explica les tímides reaccions del Banc Central –fins ara–, que amb prou feines han consistit a avançar una mica el calendari ja anunciat de retirada de compra de deute públic i l’anunci de pujada dels tipus d’interès oficials en 0,25 punts a partir del juliol. Si l’elevat patró d’inflació mostrat al juny a Espanya és equiparable al que passi en altres països de l’eurozona, no seria descartable que la pujada fos més alta, de fins a 0,50 punts.

Notícies relacionades

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

Bankinter va guanyar 201 milions d’euros fins al març, un 9% més

Els governs, inclòs el nostre, estan dissenyant mesures dirigides a reduir l’alça d’alguns preus, sobretot mitjançant rebaixes fiscals i a compensar rendes, especialment les dels més desfavorits. Però s’exclouen, de moment, mesures antiinflacionistes típiques com accions dirigides a corregir els xocs d’oferta i a reduir demanda, com un pacte de rendes.

No ho sé. Però, si com es recorda, la situació s’assembla al xoc del petroli de finals dels 70 del segle passat, resulta oportú assenyalar que aquella crisi va ser abordada, a Espanya, amb un gran pacte nacional, polític i social, conegut com els Pactes de la Moncloa. Potser no estaria malament reeditar-los ara. ¿S’ho imaginen?