L'inexistent programa de Puigdemont

Quan diem, o pensem sense verbalitzar-ho, que Carles Puigdemont no té programa, no ens referim tant a l’absència –forçosa– de full de ruta independentista com a  la seva renúncia –voluntària– a prosseguir amb el bloqueig institucional. Si la legislatura no arrenca, si s’ha mantingut tant de temps als llimbs, si fins i tot s’ha assenyalat un candidat empresonat, ha sigut per una raó principal: Puigdemont pretenia portar l’agenda, segons el principi  que el calendari polític no el marca qui vol sinó qui pot.  Només s’ha sortit amb la seva a mitges, ja que la negativa del president del Parlament a posar en marxa el compte enrere comporta que l’agenda es congeli a Brussel·les. Empat. Temps mort. Digestió del desconcert. 

Lluny de clarificar la confusió, el temps mort ha servit per espessir-la una mica més. La tensió creada al si del moviment independentista entre resistència i govern de la Generalitat sota les noves normes no té sentit. Els governs són efectius dins dels seus àmbits, per disminuïts que estiguin. La confrontació, a les institucions o en la societat, només pot ser gestual. 

Els que reclamen als electes independentistes que vagin a la presó per desobeir s’abstenen de donar exemple i travessar les línies marcades pels aparells de l’Estat. Ingressar a la presó de deu en deu, desafiar de 10.000 en 10.000 és molt fàcil. Sobra claca. Falten voluntaris.

Pingüins i orques

Impulsats per l’imperatiu de la fam, els pingüins es reuneixen en massa al penya-segat. L’oceà de l’abundància republicana està allà a baix. Les orques també. De manera que tots s’empenyen entre tots i lluiten, no per llançar-se sinó per mantenir-se en segona o tercera fila. Quan les orques s’hagin saciat d’herois imprudents, els que els han llançat al sacrifici s’atiparan de peixos. Sembla que la fam dels republicans no és tan insofrible com la dels pingüins.

    

Notícies relacionades

2025: dues cares d’Espanya

Les universitats desbordades per la IA

Per això, per falta de desobedients, el programa inicial de Puigdemont –jo president, vosaltres presidiaris–  va haver de ser substituït per un pla b menys ambiciós però igualment impracticable. Si no és possible marcar l’agenda, val més retenir-la. Aquesta fase, la segona, també s’ha esgotat. El Suprem i el mateix Jordi Sànchez han tancat la porta. Entra en escena un candidat viable, submís de facto però insubmís de gest i paraula com Jordi Turull.

L’independentisme no reconeix haver perdut aquest combat, encara que les normes les imposa el vencedor. El programa de Puigdemont és inexistent per la senzilla constatació que ningú disposa de programa. Els projectes s’han reduït a desitjos de visibilitat. Puigdemont a Ginebra. Tabàrnia pels carrers. Amb una diferència. Puigdemont és l’únic que podria marcar l’agenda i forçar eleccions. No és previsible que ho faci perquè al final haurà de deixar-la anar, i no val la pena arriscar-se a la ruptura del fràgil cordó umbilical que l’uneix als seus.