La llei del pèndol

En el món del futbol les profecies són gratuïtes i a més a més s’obliden aviat, així que em vaig a posar en pla Nostradamus i els en deixaré anar una. Aquí va: d’aquí un temps, potser la temporada que ve, veurem un retorn planetari de l’interès pel futbol base. Tornarà l’apreci pels jugadors que han crescut en un club i sentin un sentiment especial pels seus colors. Potser fins i tot veurem els magnats dels petrodòlars invertint en escoles de futbol que nodreixin els seus propis equips, prenent com a exemple la Masia o Milanello. 

Ja sé que ara mateix això sembla molt improbable, però després d’uns quants anys en què han manat la cartera i els traspassos vertiginosos, el pèndol s’està movent un altre cop en la direcció contrària. 

La tendència es nota en el mateix Barça, que aquesta setmana ha deixat dues pistes. L’absència de l’equip de Dembélé davant el Chelsea, ni tan sols com a davanter suplent, va aixecar dubtes quan es tracta del segon fitxatge més car de la història del Barça. Encara que s’entén que Valverde el vegi massa tendre, tanta prudència resulta excessiva. El contrast el va donar la renovació de Sergi Roberto, un exemple de tenacitat, d’algú que ha pujat de les categories inferiors i s’ha fet un lloc a l’equip.

Obrint el focus, aquest diari recordava divendres que el cas de Dembélé no és únic: Gareth Bale, Pogba, Morata o Laporte van escalfar banqueta en la jornada europea, tot un malbaratament. Hi ha en aquest assumpte una qüestió de calibre, de desfasament entre els diners pagats, les expectatives generades i el resultat real que acaba donant el futbolista, i el fiasco del Paris Saint-Germain de Neymar i Mbappé al Santiago Bernabéu sembla l’exemple més contundent.

Simon Kuper, periodista del Financial Times, ha estudiat a fons les dinàmiques dels clubs punters en relació amb les seves ciutats, i fa temps va posar en relleu una situació: amb l’excepció de Madrid i, en part, Londres, les ciutats que congregaven el millor futbol europeu no acostumaven a ser capitals polítiques, sinó econòmiques: Munic, Barcelona, Torí i Milà, Lió, Manchester, Porto... Fa un parell de setmanes, pero, escrivia en un article que aquesta dinàmica ha portat també una sèrie de clubs que són víctimes del vull i no puc.

Notícies relacionades

Cec a Gaza

¿Llibertat d’expressió?

En mans d’inversors poc experts en el futbol, clubs com com Olympique, Leeds United, Glasgow Rangers o Lazio han perdut el vell pedigrí que ostentaven.

Aquesta via, doncs, sembla poc recomanable, i aviat els agents dels futbolistes seran reconeguts pels seus abusos. A l’altre extrem hi ha els clubs sense gran pressupost, amb una tradició local de jugadors i bon ull per fitxar desconeguts, que són tot coratge i professionalitat. Penso en el Leganés, l’Eibar, l’Alabès, el Girona: equips que juguen sense complexos. En el partit d’ahir al Camp Nou, per exemple: malgrat els sis gols que es va emportar el Girona, és un dels equips que ha passat pel Camp Nou amb més alegria i valentia. Tant de bo els aguanti per a tota la temporada.