Cec a Gaza

La imatge és una explicació de la fam i s’ofereix, una vegada i una altra, com per dir-nos que el que s’acaba serà també el riure del nen que un dia, potser, ja formarà part d’aquest seguici de tristes imatges. Serà símbol, potser, d’un temps en què el món va buscar noms per assenyalar l’evidència del mal, la seva terrible consistència de sang i de dolor. De mort.

És sempre la mateixa imatge aquesta que explico de l’ocell que busca aliment i a qui el nen entrega un petit obsequi que no és ni aliment ni res, sinó un d’aquestes abraçades que fan els nois quan no tenen ni què menjar ells mateixos. Com si un mirall trencat que fuig del mal es dibuixés eternament per animar el lent dolor que hi ha dins d’aquesta guerra. Per simular que hi ha, després de la fugida, una zona de pau en el desastre.

No hi ha res, hi ha mal i terror, fugida. El nen s’alimenta del seu riure, i l’ocell ho busca com es recerca un miracle al fons del mar. Ja tot és ofec, passat, riure a la butaca en què el president dels Estats Units somia posar uns llums que facin de Gaza el lloc més ric, el més transparent de l’aire. El món és ara, mirant a Gaza, com la llum somorta que acompanya, en la seva fugida descurada, a la lentitud dels bous.

De mica en mica, les imatges ens han anat educant per sentir que tot és cel·luloide o riure, la pel·lícula que anàvem a veure de nens perquè els pares ens tapessin, amb els seus barrets, la por que ens feien els crits del cel·luloide.

Ara tot és veritat, però passa lluny. Les televisions i els diaris ho expliquen, com s’explica el passat de les pel·lícules mortíferes d’Auschwitz. Aquell món torna a ser aquí, com si l’univers, en la seva bogeria, volgués tornar a matar el rossinyol i l’ocell i el nen, i Palestina.

Ara aquesta pateix com si fos convocada a la seva desaparició alhora que els qui fugen, infants, vells, tots, busquen un camí que ja és llegenda, plor. És tan lluny aquest riure del nen, aquest lloro, que semblaria que torna a ser el cine el que ens entreté, i no pas la mort. I no pas la mort.

Això passa a Gaza, que fa un segle almenys era símbol, en una novel·la d’Aldous Huxley, Ciego en Gaza, de la llegenda d’una mena antiga de bellesa. En aquest indret que ara hi ha un cel trencat, una ciutat devastada, un lloro espantat, la fi del món en què resideix en aquest moment, sense lloc per anar, sense esperança, aquella mar de llegenda està enfonsada, és misèria.

Llavors, en la ficció d’aquell imperiós autor de novel·les fantàstiques, era un lloc transparent, bellíssim, que es reunia, al costat de la mar, amb la llegenda que el va fer part del poder que té la història sagrada per passar a ser, com a símbol, l’explicació del que va fer Déu amb els seus miracles.

Notícies relacionades

¿Llibertat d’expressió?

Escoltar-sea un mateix

Ara Gaza és l’essència final d’una pútrida acció d’Israel en la seva implacable decisió de matar per venjar-se d’una massacre que, fa dos anys, va perpetrar una organització implacable que va posar fi a la vida de prop de mil persones que ballaven felices en una festa pròpia.

Aquell desastre, que el món va deplorar com un martiri infinit, continua sent ara el símbol a què s’agafa Netanyahu per destruir fins a l’últim mil·límetre del territori, de les persones, de la història, de Palestina. És un símbol major de la tristesa mundial aquest lent genocidi que busca nom, perquè la societat que vol ser cega a Gaza es resisteix a explicar al primer ministre que el que fa és justament un genocidi. És una manera minuciosa d’acabar amb les persones, amb la seva història, amb el desig de tornar a veure, en la mar que va ser la seva vida, la llum que ara és un desastre engabiat, esperant només la mort o el no-res.