¿Llibertat d’expressió?
Ells poden aplaudir una dona que no va avortar després de ser violada pel seu pare, dir que l’antifeixisme és un grup terrorista, que a la gent sense llar cal posar-li una injecció letal o que els homosexuals siguin apedregats fins a la mort... i no passa res, perquè així és la llibertat d’expressió. Això és als Estats Units. Però després del crim de Charlie Kirk, el còmic Jimmy Kimmel va fer un comentari sobre com els seguidors de Trump instrumentalitzen el seu assassinat i, ¿on ha anat a parar el presentador? Al carrer. Li han suspès el programa. Abans es va cancel·lar el xou de Stephen Colbert i ara Trump demana les cancel·lacions de dos presentadors més, Jimmy Fallon i Seth Meyers. No ha demanat la dimissió, en canvi, del presentador de la Fox, que va afirmar que la gent sense llar rebés una injecció letal per eliminar-los.
Els Estats Units, vistos sempre com a representació de la llibertat... com Madrid. La mateixa ciutat que ara prohibeix banderes palestines a les escoles. Més enllà d’aquests titulars podem repassar, anys enrere, quantes declaracions han anat a parar en demandes d’Advocats Cristians i tants d’altres. Posem en una balança. Fa anys que ho assenyalem. Que la balança de callar sempre cau en la mateixa banda, mentre que els qui es queixen sense raó són els qui tenen altaveu i suport. Les denúncies per comentaris "molestos" sempre les posen els qui sobren els diners i les reben els qui no estan tan folrats en aquest negoci.
Això de les cancel·lacions, de la censura encoberta, dels vetos silenciosos, de les desaparicions de televisions o de mitjans sense explicació ja passava molt abans. I tot i que pugui semblar secundari, diré que les feministes ja hi tenim terreny recorregut, en això. Això sí, sembla que t’ha de vetar o assenyalar un partit d’una manera molt expressa perquè hi hagi alguna reacció, perquè si és d’allà cap avall, no dona la cara ningú. Sense voler ser protagonista, només perquè ho he viscut en primera persona, puc parlar de les conseqüències d’opinar dels ventres de lloguer o de la prostitució. Puc parlar de com m’han fet callar tertulians en tertúlies, només pel fet de parlar de dones en la guerra d’Ucraïna, sense que ningú a la taula fes callar el tipus i em defensés. Puc parlar de com desaparèixer de la nit al dia en mitjans. Puc parlar de trucades que prohibeixen col·laborar en altres mitjans, sota amenaça d’acomiadament. Puc parlar de projectes que s’adjudiquen i s’esfumen sense saber per què. I no cal que expliqui que, precisament, els qui més carrera han fet són els qui menys van defensar Rocío Carrasco o les víctimes de violència de gènere. I tant, i tant que hi ha vetos, i censura i cancel·lacions. Moltes en silenci, sense titulars, sobretot quan no tens padrí ni partit al darrere. I després ve el pitjor. Les amenaces en persona i l’autocensura, perquè les factures no es paguen pas soles i cal menjar. Això és una mica com allò del poema de Bertolt Brecht. Que de vegades ja és massa tard. Llibertat d’expressió, sí, ¿però per a qui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
