Anar al contingut

Escola, idiomes i cohesió social

Llengües que ens fan ciutadans

Llengües que ens fan ciutadans

Gerardo Pisarello

Ningú ens regalarà una educació pública de qualitat, plurilingüe i compensadora de les desigualtats. Com passa amb tot dret, l'haurem d'exigir

El maldestre intent del PP d’utilitzar l’article 155 per atacar el model d’escola catalana està topant amb una contestació social àmplia i transversal. El Govern central voldria que aquest rebuig s’expliqués per alguna mena d’atavisme nacionalista. Però no. Dins i fora de Catalunya, moltíssima gent, més enllà de la seva posició sobre la qüestió nacional, considera que la diversitat lingüística és una riquesa i sap que el model d’escola catalana ha estat un factor central de cohesió i convivència.

La meva pròpia experiència, com a veí, com a docent i com a servidor públic municipal, dona compte d’això. Argentí d’origen, vaig arribar a Barcelona l’any 2001, després de quatre anys vivint i estudiant a Madrid. Estava familiaritzat amb algunes lletres de cançons de Llach, Serrat i, fins i tot, d’Ovidi Montllor. També havia llegit bones traduccions castellanes d’escriptors com Montserrat Roig o Josep Pla, però els meus coneixements de la llengua catalana eren gairebé inexistents.

El meu contracte com a professor universitari m’obligava, com és lògic, a conèixer amb suficiència les dues llengües oficials de Catalunya. No obstant això, la meva immersió no va ser només el resultat d’un deure legal. També va tenir a veure amb la curiositat, amb l’amor pels idiomes en general i amb la convicció que permeten descobrir nous mons, compartir projectes amb d’altres persones i implicar-se millor en la vida d’una comunitat.

Trepitjar el carrer

Com passa amb altres llengües, cal admetre que la ràdio, els telenotícies i algunes sèries de TV-3 hi van ajudar bastant. També les classes de la Lali, una excel·lent professora del Consorci de Normalització Lingüística que ens portava de passeig pels mercats per ensenyar-nos el català que es parlava al carrer. Però allò que més em va ajudar a familiaritzar-me amb la meva nova llengua per elecció van ser els meus companys, veïns de barri i amics, que acceptaven no passar-se per cordialitat al castellà quan escoltaven els meus maldestres assajos d’anar més enllà del bon dia i de l’adéu. 

Encara recordo que a la Facultat de Dret, alguns alumnes fills de famílies migrants marroquines o llatinoamericanes comentaven, entre rialles, que «el profe parla el català amb molt accent, com nosaltres». Això els encoratjava a deixar-se anar i a assumir sense complexos una llengua clau, també, per accedir amb igualtat d’oportunitats al món social i laboral.

Salvant les distàncies, la meva història i la d’aquests nois no és diferent de la de milers de famílies treballadores que van arribar a Catalunya des de diferents racons d’Espanya al segle passat. La seva lluita per la normalització lingüística, enmig de l’antifranquisme, va ser una lluita pels seus drets i els dels seus fills. Em sento proper a aquest sentiment. El català és, també, la llengua pròpia de molta gent que estimo. I és la que m’ha ajudat, com a molts migrants d’última generació, a incorporar-me i a participar de manera activa en els assumptes públics de la meva ciutat.

Marçal, Borges i Lorca

Res d’això ha anat en detriment de la inclinació per la meva llengua materna, ni del meu entusiasme per altres idiomes. Els meus fills han crescut a l’escola pública catalana, a la qual estic profundament agraït. Als seus 15 i 10 anys gaudeixen per igual amb poemes de Maria Mercè Marçal, Borges o García Lorca. Escolten amb el mateix entusiasme cançons de Manel, La Raíz o Maria Arnal. I han crescut amb un profund respecte i afecte per altres llengües germanes, com el gallec o l’euskera.

Potser per això em revolta tant escoltar els èmuls del ministre Wert suggerint, de manera demagògica, que la solució és «espanyolitzar els nens catalans». No, el que caldria és tot el contrari. Aconseguir que els infants de tot l’Estat sentin el català, l’eusquera, el gallec, a més del castellà, com a patrimoni comú, amb presència a les escoles i mitjans de comunicació públics, així com en el món institucional.

En realitat, si de veritat es volgués que els nostres fills aprenguin millor el castellà, el català, l’anglès o el xinès, no s’esgrimiria el 155 de manera amenaçadora com si fos un cinturó de càstig. El que farien els governs, tant d’Espanya com de Catalunya, és revertir d’una vegada les retallades sistemàtiques a les quals s’ha vist sotmesa l’educació pública els últims anys i destinar més recursos als seus mestres. Això i millorar les polítiques socials perquè a les cases no s’eduqui amb por i angoixa a perdre la feina o l’habitatge.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

 Això no passarà per art de gràcia. Ningú ens reglarà una educació pública de qualitat, plurilingüe i compensadora de les desigualtats. Com passa amb qualsevol dret, caldrà exigir-la amb bons arguments i persistència. Contra els que es lucren amb el deteriorament del que és de tothom, i contra els que voldrien fer de les llengües un element de divisió en lloc de pont de ciutadania.