Anar al contingut

La negociació dels comptes de l'Estat

Pressupostos, drets, diàleg

Pressupostos, drets, diàleg

Gerardo Pisarello

Un acord a tres bandes permetria revertir retallades i desbloquejar solucions per a Catalunya

Durant el Govern del Partit Popular, els retrocessos en matèria pressupostària van ser clamorosos. Per la corrupció, que va desviar a butxaques privades milions d’euros que podrien haver anat a polítiques de benestar dignes d’aquest nom. Però també pel maltractament infligit a les administracions més pròximes a la ciutadania, començant pels municipis.

Fins fa poc, aquest escenari semblava immodificable. Però l’acord en la moció de censura que va acabar amb el Govern de Mariano Rajoy ha obert un horitzó fins ara inèdit. I ho ha fet en un moment especial, en el qual tant el PP com Ciutadans (Cs) s’estan acostant en els seus discursos a l’extrema dreta global. Des d’Units Podem, En Comú Podem i En Marea, hem decidit fer un pas endavant i pactar amb el Govern de Pedro Sánchez uns pressupostos progressistes. Uns pressupostos que ajudin a reactivar l’economia, a promoure la innovació científica i tecnològica i sobretot a reforçar els drets socials bàsics.

Revertir les polítiques del PP

Buscar aquests acords no és un tema menor. Suposa mostrar una voluntat clara de mirar més cap a Portugal per evitar el que està passant a Itàlia o Hongria, on les dretes populistes creixen gràcies a la mentida i a la criminalització dels més vulnerables.

Barcelona no es podia quedar al marge d’aquesta iniciativa. Per això ens vam implicar des d’un inici en els acords de Madrid i també vam obrir converses amb el Govern de la Generalitat. Les raons són òbvies. Revertir les polítiques practicades pel PP, invertir en els barris per frenar el creixement de la ultradreta, exigeix recursos. I aquests, tal com ha recordat l’alcaldessa Ada Colau, només es poden obtenir amb uns comptes dignes en tots els àmbits de govern.

Pactar uns nous Pressupostos
podria ser l’avantsala d’un nou cicle progressista en el conjunt de la Península Ibèrica

Si els Pressupostos generals no s’aprovessin, Catalunya deixaria d’ingressar uns 2.200 milions d’euros. Aquests fons són imprescindibles perquè la Generalitat pugui compensar la seva fràgil situació financera. I ho són, també, per saldar el deute social amb Barcelona i la resta d’ajuntaments catalans. Un acord a tres –Govern central, Generalitat i ajuntament– seria essencial, per exemple, perquè l’executiu presidit per Quim Torra pugui destinar a llars d’infants de la ciutat 40 milions d’euros pendents des de fa anys. Així mateix, uns nous Pressupostos generals suposarien per a Barcelona uns 100 milions d’euros extra en concepte de transferències i de compensació de la caiguda de l’impost de plusvàlues. Aquests fons són clau perquè la inversió en seguretat, vivenda o atenció a les persones grans, arribin als que més ho necessiten. També per adoptar mesures com la congelació de les tarifes del transport públic, que beneficiarien tots els municipis de l’àrea metropolitana. 

Sabem que no és senzill. Però precisament perquè la situació és excepcional, estem obligats a no llançar la tovallola. Per això fa setmanes que treballem a favor d’un acord a Madrid, parlant amb diferents conselleries de la Generalitat, i fins i tot amb dirigents independentistes avui a la presó, com Oriol Junqueras. I també per això hem obert contactes, a través del nostre company Pablo Iglesias, amb el ‘lehendakari’ Iñigo Urkullu i amb Carles Puigdemont, sense els quals aquest canvi no seria possible.

Només un compromís generós entre les forces que es van conjurar per fer fora el PP permetria acordar els pressupostos que el moment exigeix. Aquest compromís només seria viable si contribueix, a més, a acabar amb la situació d’excepcionalitat que es viu a Catalunya. És a dir, a obrir un diàleg real per posar fi a les acusacions arbitràries i a l’exili de dirigents independentistes i per oferir una sortida política, democràtica, als anhels republicans de la majoria de la ciutadania de Catalunya.

L’operació no és senzilla. Però l’alternativa –prorrogar els pressupostos de les tres administracions– seria un fracàs col·lectiu que agreujaria encara més l’actual situació d’emergència social. Un acord pressupostari ampli per a 2019 podria ser l’avantsala d’un nou cicle políticament progressista en el conjunt de la Península Ibèrica. Si ho aconseguíssim, els beneficis serien claríssims. Primer, perquè permetria aïllar la rabiosa dreta vernacla. Segon, perquè ajudaria a mostrar que amb altura de mires i aliances democràtiques àmplies és possible construir alternatives socialment avançades i desactivar el populisme xenòfob, violentament desigualitari, que s’aixeca davant els nostres ulls.