La nova situació política espanyola

Que el canvi sigui creïble

Les ciutats hauríem de poder gastar, almenys, el que ingressem. Però també necessitem més recursos i competències.

4
Es llegeix en minuts
Que el canvi sigui creïble

La sortida del PP del Govern ha sigut una indubtable glopada d’aire fresc. De sobte, temes bloquejats durant molt de temps s’han guanyat un lloc a l’agenda. Universalització de la sanitat, memòria històrica, feminització de la política, refugiats. Totes les ciutats hem sigut precursores. Al límit de les nostres competències i dels nostres magres recursos. Potser per això molts sentim la moció de censura com a pròpia. I potser per això, també, pensem que qualsevol canvi digne d’aquest nom ha de poder revertir el maltractament que el municipalisme ha patit en aquests anys.

Mentre va ser alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall no es va cansar de denunciar que els ajuntaments havien estat sistemàticament marginats del repartiment de recursos, tant per part l’Estat com per les comunitats autònomes. De fet, es va passar la vida exigint una nova descentralització que inclogués al govern local i un repartiment de la despesa d’almenys 40-30-30. La seva proposta, però, mai va arribar a concretar-se. És més, amb l’excusa de la crisi, els ajuntaments s’han vist exposats a un ajustament brutal, i la seva participació en la despesa no ha superat mai el 13%, el mateix percentatge que hi havia... ¡durant el tardofranquisme!

Les transferències de recursos de l’Estat

La situació és kafkiana i dantesca alhora. A diferència del Govern central i dels autonòmics, els ajuntaments hem sanejat els nostres comptes, hem reduït el deute i el dèficit i hem pagat a temps els nostres proveïdors. Des del 2010,no obstant, les transferències de recursos de l’Estat a les ciutats han caigut a la meitat. Se’ns ha impedit contractar mestres, policies, jardineres, enginyeres, imprescindibles per prestar serveis públics de qualitat. I se’ns ha forçat a generar superàvits que havíem de destinar a pagar deute als bancs o que podien acabar inutilitzats en un calaix.

Hem sanejat, els nostres comptes,  a diferència del Govern
central i dels autonòmics, i hem pagat a temps els nostres proveïdors

El despropòsit és majúscul. L’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, de fet, passarà a la història per haver asfixiat els ajuntaments amb una cotilla que ell mateix va ser incapaç d’autoimposar-se. Amb el PP, el deute públic es va disparar del 70% a gairebé el 100% del PIB. I tot i això, les castigades hem sigut les ciutats. El 2017, els municipis espanyols van generar gairebé 7.000 milions de superàvit. Sense els grillons de Montoro, aquests diners podrien haver anat a finançar equipaments i obres públiques imprescindibles per atendre necessitats ciutadanes impostergables. Òbviament això no pot continuar així. Si el Govern vol ser creïble ha d’assumir amb valentia el repte d’invertir en les ciutats i en la seva gent. I aquí la diferència entre Montoro i la nova ministra Montero no pot ser de només una lletra.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les ciutats hauríem de poder gastar, almenys, el que ingressem. Però també necessitem més recursos i competències. Hem de poder recarregar l’IBI, per exemple, quan es mantinguin pisos buits injustament. O aconseguir que l’Església compleixi els seus deures tributaris, com els veïns o com altres entitats. O fiscalitzar que les grans elèctriques paguin el que correspon quan utilitzen l’espai públic. Això exigeix que es despleguin lleis existents i que se’n canviïn d’altres. Però es pot fer.

Grans cops de pilota i plusvàlues

Durant molt temps, els ajuntaments afavorien grans cops de pilota per poder recaptar alguna cosa en matèria de plusvàlues, ja que era un dels seus pocs ingressos. Tampoc això pot continuar així. Que caiguin o s’evitin operacions especulatives hauria de ser una bona notícia. I si això suposa deixar d’ingressar el previst en matèria de plusvàlues, com passa a Barcelona, el Govern ho hauria de compensar, evitant que per això es deixin de construir escoles infantils, biblioteques o es deixin de millorar els centres cívics.

Notícies relacionades

La llista de reformes possibles, en realitat, és inacabable. ¿Les ciutats volem integrar i garantir drets bàsics als qui fugen de l’horror i busquen refugi? És clar que sí. Però necessitem que el Govern creï un fons d’acollida per no haver d’assumir soles aquest deure de solidaritat. ¿Volem desenvolupar plans de ciència i innovació, garantir urbs sostenibles i respirables o evitar que s’expulsin els veïns dels seus barris? Per descomptat. Però per a això és necessari que la inversió en R+D arribi també a les ciutats, que Espanya deixi de ser l’únic país europeu sense una llei estatal de finançament del transport públic, o que el Govern posi límits d’una vegada als lloguers abusius amb reforma de la llei d’arrendaments urbans.

Les ciutats i les seves àrees metropolitanes, necessiten un reconeixement constitucional, europeu i internacional a l’altura del segle XXI. Per una raó senzilla: perquè invertir en el dret a la ciutat, en la democràcia de proximitat, és l’única alternativa realista al 'campi qui pugui' neoliberal i a les respostes populistes xenòfobes. Ara que ens hem deslliurat del PP, que comencem a respirar més tranquils, tenim una gran oportunitat per fer-ho.