Anar al contingut

Al contraatac

Caure en el pou més profund

Caure en el pou més profund

Najat El Hachmi

La depressió és molt més que passar una mala ratxa: és una disfunció dels mecanismes més essencials amb què ens aferrem a la vida

Quan els pensaments negatius són recurrents, quan la vida es percep com a insuportablement lenta, d’una lentitud no desitjada, quan en llevar-te al matí ja et venç la fatiga com si no haguessis dormit en tota la nit. Quan observes tot el que passa al teu voltant com un mer espectador, com si la vida ja no t’interpel·lés. Que no puguis pensar més que en la finitud de l’existència o creguis que el bo i millor que et podia passar ja t’ha passat. Adonar-te d’aquest estat d’ànim i enyorar altres temps en què el fil del pensament estava inflat de goig, de gaudi, d’entusiasme quotidià. Haver-te convertit en algú altre. Recordar èpoques passades en què eres capaç de fer coses increïbles que ara serien com pujar una enorme muntanya i, en definitiva, seguir vivint havent perdut l’esperança en el futur.  

Si entendre qualsevol malaltia mental és difícil, la depressió encara és a dia d’avui un dels trastorns més incompresos. En el món de l’autosuficiència, de la cultura de l’individu que tot ho pot per si mateix, del si ho vols de debò ho aconseguiràs i en què fins i tot la cura del càncer depèn de l’actitud del pacient, la depressió resulta un enigma. Per als qui no l’han patit mai és difícil entendre que no és a les mans del malalt canviar la seva predisposició vital, que no és per falta de voluntat que algú deixa de trobar sentit a l’existència, no és capaç de tenir altres sentiments que no siguin malenconiosos o no pot, simplement, gaudir d’allò de què gaudia abans d’emmalaltir. Des de fora es jutja el deprimit i sovint s’arriba a la conclusió que un canvi d’actitud podria solucionar-li el problema.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un agreujant de la depressió és la dificultat de prendre consciència del propi estat. Si ens hem trencat una cama, l’enteniment s’encarrega de dir-nos que hem de buscar ajuda mèdica de manera urgent, si notem signes d’un atac de cor, farem el mateix, si detectem un procés viral prendrem les mesures pertinents per guarir-nos tan aviat com sigui possible. En tot malestar físic el cervell funciona, ens avisa per tal de cuidar-nos i garantir la nostra supervivència, però quan és el mateix òrgan del pensament el que es posa malalt, aquest no és capaç de detectar l’origen patològic de la nostra angoixa. Al cap i a la fi, ¿qui no ha tingut èpoques de tristesa o pessimisme? ¿Qui no ha passat una mala ratxa? Però la depressió és molt més que tot això, és una disfunció dels mecanismes més essencials amb els quals ens aferrem a la vida.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L'OMS calcula que hi ha uns tres-cents milions de persones que pateixen depressió a tot el món i adverteix sobre la poca inversió en salut mental de la majoria de països. La malaltia es pot curar amb un bon tractament, però necessita una atenció específica que per desgràcia no és a l’abast de tothom.

Temes: Depressió