31 d’oct 2020

Anar al contingut
Un germà sense cos (i 7): Vida | Text i podcast

Un germà sense cos (i 7): Vida | Text i podcast

No sabia si era jo que m'havia trastocat i ara parlava amb un germà imaginari. ¿I si no havia existit mai? ¿Com podia estar segura de res?

Najat El Hachmi

Vaig tornar a trucar al 061, al CAP, a tots els serveis d’urgències dels hospitals i no aconseguia parlar amb ningú. Quan sonava el telèfon pensava en el que havia de dir per explicar la situació: el meu germà s’havia separat del seu cos. M’havia dit que no existim més que en la consciència, en la performativitat dels llenguatge, i per això ara era aquell munt de roba i carn sense consistència tirada per terra i la veu que em continuava parlant en aquella llengua que no semblava la nostra. No sabia si contestar-li perquè no sabia si era jo que m’havia trastocat i ara parlava amb un germà imaginari. ¿I si no havia existit mai? ¿Com podia estar segura de res?

Finalment em vaig recordar d’un psiquiatre amic de l’àvia i vaig buscar desesperada entre algunes de les caixes on guardàvem els seus records. Era impossible, em vaig dir, que continués visitant i encara menys amb el mateix número que abans. Però ho havia d’intentar com fos si no volia acabar jo també com el meu germà. O si més no per comprovar que no estava boja.

Em va alleujar molt descobrir que el del meu germà no era un cas únic

Quan va sonar la veu a l’altra banda del fil vaig trigar a parlar, no sabia què dir ni què preguntar. Vaig començar per comprovar que era realment el psiquiatre amic de l’àvia i quan em va dir que sí li vaig explicar qui era. Després vaig parlar i parlar de manera entrebancada tot intentant que allò que deia tingués sentit quan en realitat els fets eren completament absurds. Va ser una sorpresa que em va alleujar molt descobrir que el del meu germà no era un cas únic. Que el psiquiatre ja s’havia trobat amb alguns pacients que presentaven els mateixos símptomes, que ell creia fruit d’una virtualitat intensa i un aïllament social que duia les persones a creure que no necessitaven del contacte físic ni amb els altres ni amb els objectes ni amb la realitat. Que el que havia de fer era convèncer-lo de la necessitat de tornar a la corporeïtat característica de les persones, encara que s’hi oposés. Li vaig preguntar si eren aquelles lectures estranyes el que l’havien portat fins a aquell límit i em va dir que poden influir, però que de tota la vida que hi havia hagut persones que tenien la necessitat de fugir del seu propi cos, que és un dels perills de tenir consciència. Que ara es veuen més casos per la qüestió de la virtualitat. Ell havia comprovat que el tractament que funcionava amb aquests escindits digitals era el mateix que amb els escindits analògics. Que el més efectiu és restablir els vincles emocionals amb les persones que s’estimen i els estimen per tal que tornin a la vida i entenguin que el fet que aquesta s’acabi tard o d’hora no és motiu per posar-hi fi nosaltres abans. Que tot venia d’aquesta angoixa, de no voler acceptar la mort.

Em vaig asseure al costat de la porta de l’habitació del meu germà i durant dies em vaig dedicar a explicar-li històries

Encara que m’arriscava a perdre la feina, vaig trucar al súper i els vaig dir que tenia símptomes, que per precaució no aniria a treballar. I em vaig asseure al costat de la porta de l’habitació del meu germà i em vaig dedicar durant dies a explicar-li històries. Ell continuava accelerat amb els seus discursos teòrics i el cos allà tirat per terra. Jo m’angoixava pensant en la possibilitat que el cos, sense ell, es desfés i ja no hi hagués manera de tornar enrere però feia el cor fort i mirava de donar-li detalls molt físics de totes les històries que li explicava, històries que havíem passat jo i ell quan érem petits. Li feia descripcions detallades del tacte, les olors i el gust de les coses. Vaig agafar la capsa de sabates de les fotografies de l’àvia i vaig adonar-me de que feia molt que no l’obríem com feia ella sovint. Aquest era tal, l’altre qual. Ens descrivia una genealogia detallada que ens permetia saber-nos part d’alguna cosa més que aquella individualitat tan solitària a la que ens havíem acostumat. Va ser llavors, mirant una foto d’un berenar de quan érem petits que vaig tenir una idea per fer tornar el meu germà: cuinar, li havia de cuinar. I vaig fer-li un fricandó que no va tastar, és clar, però va deixar de parlar de manera estranya. Després uns macarrons gratinats i per primer cop em va dir que feien bona olor, per primer cop em va parlar d’alguna cosa que ni havia llegit ni sortia a Twitter. Va ser un pa de pessic de llimona el que el va acabar de vèncer del tot. Mentre pujava dins del forn em va semblar que el sentia sanglotar dins de l’habitació. Vaig mirar què feia i vaig veure que el cos s’anava omplint i aixecat com si algú l’inflés. Em va semblar que allò de tornar al propi cos era massa íntim i me’n vaig anar al menjador, alleujada per fi de l’angoixa de saber que meu germà havia tornat a la vida.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu