AL CONTRAATAC
La realitat i l'actualitat
Des de fa uns dies, cada vegada que surto de casa o del cotxe, sento que comença a fer olor a primavera
Visc en unes golfes d’un carrer arbrat en què la majoria de les cases tenen petits jardins. Jo només he tingut tres arbres a la meva vida: un llimoner, una olivera i una mimosa. El llimoner i l’olivera me’ls van comprar per amor. Hi ha homes que regalen arbres, els prefereixo als que regalen joies.
La mimosa era dels meus pares i vivia amb una tortuga centenària en un petit pati pedregós i agrest a Cadaqués. Quan a finals de l’hivern floria, la senyora que cuidava de la casa ens avisava i pujàvem des de Barcelona per veure aquella esplendor de petits flocs peluts, suaus i grocs que ens anunciaven l’arribada de la primavera, el preàmbul amable i distingit de l’escandalós estiu que tant desagradava les dones de la meva família.
La realitat és cridanera, grollera, xulesca, fascinant i grandiloqüent. La realitat, no.
Un dia, la meva mare li va demanar a un noi que corria per allà que podés la nostra mimosa i ell, en un inusitat rampell de laboriositat i d’eficiència, la va talar de soca-rel.
Han passat més de 20 anys, el tronc mutilat i erm encara segueix allà (i l’homenet amable i ximplet que el va talar, també) i cada vegada que el veig penso que hauria de comprar una altra mimosa i recuperar per als meus fills i potser per als seus el malmès ritual dels meus pares.
Des de fa uns dies, cada vegada que surto de casa o del cotxe, sento que comença a fer olor de primavera, encara és una aroma molt incipient i així que m'aturo per poder captar amb més precisió d’on prové i el que és (glicina, gessamí, potser frèsia, no ho sé), fuig, s’amaga i desapareix, juganera i inaprehensible, abans que jo hagi pogut distingir-la, situar-la i apropiar-me-la.
Olor de primavera
Baixo del cotxe, aixeco una mà i els dic als nens: «Un moment, espereu». Ens quedem tots tres petrificats com si estiguéssim jugant a pica paret. Tots dos em miren expectants: «¿Què passa, mama?», jo els dic: «Fa olor de primavera, ¿no sentiu l’olor, salvatges?». Ells diuen que no senten cap olor i em responen fent broma, però jo els conec (menys del que crec, segur; però una mica, sí) i sé que sí que senten l’olor.
Notícies relacionadesL’actualitat és cridanera, grollera, xulesca, fascinant i grandiloqüent. La realitat, no. L’actualitat és el que surt a les notícies, les dones convertides en soldats, les estúpides banderes, els polítics més tontos que els ciutadans i una xerrameca mesquina, interessada, ensordidora i, sovint, pèssimament redactada.
La realitat és la lava que flueix per sota, bombollejant i lenta, vellíssima i nova, cansada però disposada a fecundar-ho tot en el seu irresistible impuls. La realitat és aquesta olor de flors que encara no existeix però que des de fa uns dies m’assalta al baixar del cotxe i m’anuncia una vegada més, en ple hivern, el final de l’hivern.
