La poma i jo

No en dèiem Apple, sinó Macintosh. "Jo soc de Mac", dèiem, molt baixet perquè suposava un gran hàndicap. Els documents que generàvem eren difícilment compatibles amb els dels nostres clients o ocupadors, tots usuaris de PC, així que érem una molèstia, una excepció a la norma, una extravagància, mai un avantatge. Eren els anys 80, jo vivia dels meus articles i traduccions. Me les enginyava per entregar-los en format llegible, però no sempre funcionava. Desfer i prevenir les incompatibilitats informàtiques suposava una càrrega extra que al mateix temps ens permetia conèixer el nostre ordinador, el seu llenguatge, la seva lògica.

Hi ajudava que el sistema Macintosh fos intuïtiu, que els manuals estiguessin cuidats, ben escrits i maquetats, pensats per a tots els usuaris. T'oferia la possibilitat de ser l'amo del teu aparell i prendre decisions. Vaig aprendre a obrir les entranyes de la màquina i ampliar la seva memòria, connectar-hi un mòdem, un fax, el lector per als disquets floppy. Llavors no hi havia portàtils, i si existien eren caríssims, de manera que portava el meu petit Macintosh Classic a la seva pràctica funda amb nanses a tot arreu.

Després vaig tenir un LC i més tard el meu primer portàtil amb què vaig marxar a l'estranger. Era el 1993, vaig obtenir la meva primera adreça de correu electrònic. Vaig aprendre a surfejar la xarxa sempre lleial als meus Macintosh, en aquell estil pròxim a la gent, encara que a Espanya seguíssim sent minoria i ens tinguessin tírria molts anys més. Si m'havia d'acostar a un PC, em resultava, a més de lleig, ortopèdic, però, com que l'ambient laboral on anava entrant, l'audiovisual, tenia certa familiaritat amb el Mac, gairebé no ho havia de fer.

Una lluita de religions

Ho va explicar molt bé Umberto Eco el 1994: el món es dividia entre usuaris de Mac i de PC, era una lluita de religions, pitjor que ara Ios vs. Android. Per a Eco, Mac era catòlic, el PC protestant. "Macintosh és contrareformista (…) alegre, amigable, conciliatori, els diu als fidels com han de procedir pas a pas per arribar -si no al Regne del Cel- al moment en què el seu document s'imprimeix. És catequista: l'essència de la revelació és tractada a través de fórmules simples i icones sumptuoses. Tothom té dret a la salvació. MS-DOS és protestant, o fins i tot calvinista. Permet una interpretació lliure de l'escriptura, demana decisions personals difícils, imposa una subtil hermenèutica en l'usuari i dona per fet que no tots poden aconseguir la salvació. Per fer funcionar el sistema necessites interpretar el programa tu mateix: l'usuari està tancat dins de la soledat del seu turment interior". Segons Eco, amb Windows l'MS-DOS es va acostar a la tolerància contrareformista del Mac, però no era més que aparença, un mer cisma del món anglicà.

Aleshores, tot i ser minoria, practicar la joiosa religió Mac compensava. No tenies la impressió d'estar al servei de la marca, sinó que la marca, els enginyers i dissenyadors pensants treballaven per a tu. Cavil·laven sobre la comoditat i l'estètica, l'eficàcia i la resistència del que et venien. I sí, hi havia una transmissió d'optimisme i respecte. Soc usuària nativa de Mac perquè ho era el meu pare, de qui vaig heretar el meu primer ordinador, un Amstrad, invent britànic revolucionari; després el segon, el Classic.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Les meves filles no podran dir el mateix ja que, en el moment en què deixo d'utilitzar els meus equips, encara que funcionin, no són operatius. Com a antiga practicant d'una atàvica religió estimada, tinc el traster com una capella, ple de relíquies obsoletes, vehicles sagrats d'uns valors anacrònics. Sento que avui l'enginyeria és molt secundària. El primer és el màrqueting i llegeixo amb tristesa que les meves sospites són una realitat: Apple té diverses denúncies als Estats Units per alentir els seus equips a propòsit.

No persegueix que el teu ordinador, el teu telèfon, la teva tauleta durin, sinó el contrari: que siguin inoperants com més aviat millor. Quina decepció. Com totes les companyies de tecnologia, Apple ens ha fet presoners de les seves estratègies comercials. Ja no podem surfejar, sinó que fem braçades arrossegats per un riu cabalós, entre ràpids, torrenteres i cascades. L'únic que podem controlar és que el cop no faci gaire mal, perquè el cop, la rapidíssima obsolescència dels nostres aparells, és segur. Sent-ne devota, seria pecat llençar-los al contenidor de reciclatge. Potser demanaré al meu testament que m'enterrin amb ells, en memòria d'uns temps feliços, però definitivament passats.