Pallassa carablanca

Tafanejo les fotos i em quedo clavada davant els retrats dels pallassos. En general són trios a la manera clàssica, però a mi només m’importa el de cara blanca, orelles vermelles i una sola cella negra, el que sol portar un gorret cònic i un vestit vistós i elegant que li arriba pels genolls i està ple de lluentons. A aquest pallasso també se’l coneix com el ‘pallasso llest’, per diferenciar-lo dels altres dos, el seu contrapunt, els augusts, els de perruca, nas vermell, sabatots enormes i vestimenta estrafolària, que ens fan riure amb les seves ficades de pota i idees esbojarrades que condueixen al desastre. El pallasso carablanca és descendent de la Commedia dell’Arte. El van popularitzar a Anglaterra a mitjans del segle XVIII uns italians. Representa la llei, l’ordre, el món adult, la repressió...

 Por del fracàs

Els pallassos, a molts nens de la meva època, tot i que ens feien riure, també ens infonien por. Por a ser un pallasso nosaltres mateixos, és a dir, qui fracassa, qui trenca les coses, qui no sap seguir les instruccions, qui surt del camí marcat i a qui renyen. Almenys aquesta era la meva sensació quan a la tele veia Gaby, Fofó i Miliki armar un enrenou de nassos amb la inestimable cooperació del senyor Chinarro. Em generava una tensió insuportable que trenquessin coses, que desbaratessin l’ordre constituït. No podia identificar-m’hi, o potser m’identificava i patia en excés les conseqüències i càstigs que imaginava per a aquells comportaments extravagants.

Per això em tranquil·litzava el personatge pulcre i distingit del pallasso llest, no perquè fos llest, sinó perquè solia ser acollidor i comprensiu amb les barrabassades dels altres i no es queixava si de tant en tant també li queia una plantofada de pastís de nata a la cara. Les ‘troupes’ de pallassos eren sovint germans en la vida real i a mi em consolava comprovar que, malgrat les mamarratxades, es professaven afecte i acceptaven la seva mútua mala traça. I després hi havia la bellesa del seu abillament impecable, les mitges blanques, les refinades sabates.

L’últim vestit

És tal la meva passió, que somio que el meu últim vestit, el que portaré a la caixa oberta durant la meva vetlla, sigui una acolorida bata de pallassa llesta. Seria un gran cop d’efecte acomiadar-me d’aquest món embolicada en la llum i la brillantor dels meus admirats pallassos carablanca. Els consternats familiars i amics no tindrien ocasió de plorar. Estarien astorats veient-me així disfressada. Quina pallassada. 

He preguntat a algun artista de circ on venen aquests vestits. Són peces luxoses, de delicada confecció que es fabriquen a mida i sembla que a Espanya hi ha o hi havia una gran sastressa establerta a Barcelona. Mai he pogut ubicar aquesta mestra, perquè del circ i de la seva història, dels seus professionals, a diferència d’altres arts, continuem sabent-ne molt poc. Amb prou feines he pogut esbrinar que el principal sastre va ser el francès Gérard Vicaire, que va morir el 2018 als 91 anys. Entre 1947 i 1993 va confeccionar centenars de models per a carablanques de tot el món. La Maison Vicaire, quin paradís. Llegeixo que al Circusland de Besalú en conserven 27.

Charlie Rivel

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ser ‘clown’ només té un secret: estar disposat a mostrar les teves carències i defectes davant l’altre. Per això és difícil, no es pot impostar, neix d’una vulnerabilitat real. Cada ‘clown’ té la seva i per perfeccionar el seu art l’ha d’explorar. No tots hi estem interessats. Ens fa vertigen i angoixa afrontar les nostres debilitats. Ens avergonyeixen. Preferim dissimular-les. Per això existeixen els pallassos i les pallasses, per revelar-nos als altres el que està trencat, perdut, desordenat dins nostre. Posen cos a la nostra confusió, a la nostra petitesa, indefensos davant la humiliació i el judici aliè. Com Charlie Rivel, el meu altre pallasso favorit, que tant li agradava al meu pare. El seu número consistia a tocar la guitarra i plorar estrepitosament. En una casa on plorar no s’estilava, era bonic veure la tristesa exposada a la pista del circ com una cosa que es podia compartir.

Per això, que no em parlin de pel·lícules de terror amb pallassos. M’indignen. La por del pallasso és cosa molt diferent. És la por del que nosaltres mateixos tenim de fràgils i eixelebrats.