Recordo

El primer que va conjuminar això del "recordo" va ser un poeta americà, Joe Brainard (editorial Sixto Piso). D’ell va prendre la idea Georges Perec, que durant diversos anys, mentre treballava de bibliotecari, va anar anotant pacientment petits records d’aquests en aparença irrellevants, però que es fixen en la memòria i ens assalten sense avisar. El fruit és un retrat no només d’una persona o del record capritxós, sinó d’una època. El famós llibre de Perec es va publicar el 1978. En castellà està publicat per Impedimenta.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La regla és la següent: "Trobar un record gairebé oblidat, intranscendent, banal, comú, si no a tothom, almenys a uns quants". No es tracta d’explicar "recordo el dia que em vaig casar", perquè això és evident, sinó referir una cosa molt més precisa i concisa rescatada del maremàgnum de la quotidianeïtat del tipus: "Recordo el telèfon gòndola vermell de la meva àvia". L’exercici és summament gustós (i encara més si és compartit) i bé podria servir de joc en la pròxima reunió familiar o d’amics. Aquí van els meus com a mostra per a qui s’animi a continuar amb la seva pròpia llista de recordo. És una cosa en la qual la IA de moment no ens pot reemplaçar.

Recordo l’equip de música Philips compacte amb plat, platina per a cassets, ràdio amb dial il·luminat i la capsa de cartró en la qual venia. Recordo la maquineta que portaven els cobradors de l’autobús, el so de carraca quan li donaven a la maneta per imprimir el bitllet en un paper finíssim amb tinta blava gairebé violeta. Recordo encaixar-me el coll jersei al cap a tall de diadema perquè les mànigues caiguessin sobre les espatlles com una melena. Recordo un cotxe que es deia Gordini i que em semblava lletgíssim. Recordo la caixa de metall on el practicant guardava les agulles i la xeringa. Recordo "‘el que sabe, Saba’" i "‘mantas Mora, son de abrigo’". Recordo els agafadors daurats de les finestres de casa de la meva àvia Dora. Mai he tornat a veure agafadors tan resplendents. Recordo el terra de xapa dels autobusos i el cable que calia estirar per avisar el conductor que volies baixar. Recordo el jonc verd amb què lligaven els xurros. Recordo les monedes que tenien un foradet al centre, però no les de 25 pessetes, sinó les de 50 cèntims. I altres de 10 cèntims incomprensibles que no pesaven gens, ni es podia comprar res amb elles i es deien "‘perras gordas’". Recordo un nen de la meva escola que va morir de leucèmia i la seva mare. Recordo l’armari metàl·lic del fons de la terrassa dels meus avis que mai s’obria, que custodiava les joguines de la meva tia que jo desitjava i en particular la seva nina Dulcita. Recordo uns entrepans vegetarians de pa integral que venien a la festa del PCE. Recordo les finestretes del dos cavalls de la meva mare, d’estar molt atenta que no es tanquessin i m’agafessin els dits. Recordo dues bateries de cuina blanques amb flors blaves i roses que els van regalar a les àvies els meus pares un Nadal. Recordo que cap de les dues va utilitzar aquestes cassoles mai. Recordo els guants en dos tons de blau que la meva mare va comprar a Almacenes Arias o potser a les oportunitats de Galerias Preciados perquè els portéssim a la neu, però no eren impermeables, les mans s’amaraven i li vaig agafar mania a l’esquí. Recordo que vaig sentir dir que el veí de la meva àvia que ens posava les injeccions era molt bona persona, però bevia, i que vaig agafar por a què em punxés. Recordo les seves ulleres i el seu bigotet i la seva mirada tímida, potser covarda. Recordo el vestit de núvia de Carolina de Mònaco quan es va casar amb Philippe Junot i com anava pentinada. Recordo Mary Santpere i Laly Soldevilla. Recordo que Bic taronja escriu fi i Bic vidre escriu normal. Recordo fer coses que no servien per a res només pel plaer de fer-les amb d’altres.