‘Small data’

Llavors passa una cosa inesperada. Perds al jardí el llapis tàctil amb què escrius a la teva tauleta i tots els veïns es converteixen en sospitosos. Preguntes al conserge. Preguntes al jardiner. Preguntes a l’encarregada de la neteja. Ningú l’ha vist. ¿On deu ser? ¿Qui l’haurà recollit? La teva ment comença a elucubrar cada vegada que puges a l’ascensor amb un altre estiuejant. ¿Potser és aquesta francesa bronzejada la que l’ha trobat a la gespa on vaig estar treballant i el reté al seu piset (i per això està tan somrient)? ¿Potser aquest adolescent alemany amb cara de pillo? ¿Potser aquest jubilat belga de gest sever? ¿Potser aquest matrimoni murcià amb dues criatures? La imaginació es dispara. Els escrutes el rostre, els moviments. Veus egoisme, malícia, astúcia a tot arreu. Passen els dies. Cada vegada que entres al portal, mires amb esperança el cistellet on el carter deixa la correspondència per si alguna ànima caritativa l’hagués tornat. Però el llapis no apareix. 

I llavors comença la següent fase. En lloc de torturar els conveïns, et tortures a tu matiex. Al cap i a la fi ¿és la primera vegada que perds una cosa valuosa? No. ¿Aquesta serà l’última vegada que actuïs estúpidament? Tampoc. És un nou fiasco en el teu historial personal de cagades i fracassos. Fas comptes. Comprar-te’n un altre costaria un ull de la cara. I, sobretot, ¿t’ho mereixes? ¿T’has guanyat aquest objecte car i ara perdut com a conseqüència del teu mal cap, la teva falta d’atenció, la teva debilitat? No. No t’ho has guanyat. Oblida’t de com de còmode era corregir guions i prendre notes a la pantalla amb el llapis tàctil. A partir d’ara et fastigueges i treballaràs amb els teus matussers cops de dit i trigaràs el triple. Per idiota. Per descurada.

I llavors, dos o tres setmanes després, trauràs de la teva motxilla una gorra i ¡pling! cau a terra el maleït llapis tàctil. Primer sents una alegria desbordant. Un alleujament descomunal. La vida et somriu. Els miracles existeixen. Els déus són justos. Però, immediatament, t’entra una suor freda: recordes la francesa, el nen alemany, l’avi belga, la família murciana, i et venen ganes de sortir corrents i suplicar-los misericòrdia. Perquè sí, perquè estaves equivocada sobre ells, les seves intencions, els seus pensaments. Perquè t’adones que el que ahir eren certeses no eren més que especulacions, fantasies, elucubracions perverses.

Notícies relacionades

Javier Milei: l’ideari polític d’un ultradretà pop

Illa, malgrat Sánchez

T’adones que la teva ment ansiosa operava partint de molt poques dades, per no dir cap. Operava amb l’oposat al ‘big data’. Amb ‘very small data’, que és com prenem la majoria de decisions els éssers humans. I llavors expandeixes el símil i et dius: ¿i si això no només em passa amb un llapis perdut, sinó que totes aquestes opinions i principis inamovibles amb què em moc diàriament són dèbils com el fum? T’adones que, més que la realitat objectiva, els fets comprovables, el que mobilitzava el teu pensament eren les emocions: l’angoixa d’haver perdut alguna cosa, de saber-te imperfecta, incompetent, i per tant vulnerable, en risc. Encara expandeixes més la situació i comprens que, en publicitat com en política, és fàcil crear ideals sòlids, ferris partint de miratges i de les emocions de cadascú: l’enveja, la desconfiança, la indiferència, la ràbia, el temor.

I calcules si això que t’ha passat no els passarà també als altres, si ells no tindran també ansietat i angoixa: la francesa bronzejada, el noi alemany, l’avi belga, el jove matrimoni murcià. Si ells no deuen haver extraviat també coses que enyoren i que, potser, a diferència de tu, mai han recuperat. I la teva fantasia sobre la mesquinesa aliena s’enfonsa i et preguntes on vas aprendre a pensar malament dels altres en temps de dificultat, on s’instrueix en la desconfiança i qui et va inculcar el catastrofisme que tant aprofiten després alguns: els Abascal, Meloni, LePen, Milei del món. I si la intel·ligència artificial, que a diferència de nosaltres pobres humans maneja tantes dades, no podria ajudar-nos, quan perdem el boli, no a trobar-lo, sinó a ajudar-nos a creure que els altres no volen robar-nos, sinó només sobreviure, com una mateixa.