¿Qui mana a Catalunya?

Tots els llums d’alarma estan encesos des que dissabte passat el president Rajoy va activar la posada en marxa de l’article 155 de la Constitució i va anunciar que la primera de les moltes mesures que es preveuen i que acabaran implicant una notable reculada de l’autogovern per un temps indefinit és la destitució del Govern de la Generalitat. I per si les excepcionals mesures polítiques no fossin suficients, el fiscal general de l’Estat també va anticipar una nova activació de la via judicial al desvetllar que ja tenia preparada una querella per rebel·lió contra el govern de la Generalitat en cas que aquest proclamés formalment la independència, un delicte que pot comportar fins a 30 anys de presó. Així el govern de la Generalitat no solament veu amenaçada la seva continuïtat com a institució, cosa que també es pot fer extensiva al Parlament, sinó que també es veu amenaçada la integritat dels seus membres que com a conseqüència dels seus actes poden acabar molts anys a presó. 

Davant d’aquests riscos individuals i col·lectius no ha d’estranyar que s’hagin alçat nombroses veus procedents de múltiples sectors polítics i socials demanant prudència al Govern, és a dir, una actuació moderada que permeti evitar perjudicis innecessaris. I a hores d’ara, tenint en compte que la independència no es pot materialitzar per la manca de força, de recursos i de suports externs, la prudència aconsellava convocar eleccions, una sortida que si bé no resol el problema, almenys permet guanyar temps. Convocant eleccions es podria frenar l’aplicació de l’article 155 sempre que aquesta convocatòria vagi acompanyada del reconeixement explícit que no s’ha declarat la independència i que per tant es respecta la legalitat vigent. I en el pitjor dels casos pot minimitzar-ne l’impacte.   

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però aquesta no és l’única pressió a la qual s’ha vist sotmès el Govern. A l’extrem oposat hi són aquells que defensen aferrissadament la vigència del mandat emanat de l’1-O, que no es pot oblidar que deriva d’un referèndum il·legal i sense garanties, i aposten per declarar la independència i proclamar la república catalana: la CUP i el menor dels partits que integren Junts pel Sí, Demòcrates de Catalunya, i Òmnium Cultural i ANC que novament criden a la mobilització popular, el principal recurs de què sembla disposar l’independentisme. 

Dubtes i discrepàncies

Les devastadores conseqüències en l’aplicació de l’article 155 i les contradictòries pressions han generat dubtes i discrepàncies en el si del Govern, que finalment i malgrat els elevadíssims costos sembla estar disposat a immolar-se. Una decisió transcendental adoptada de forma solidària amb partits que no formen part del Govern, i amb grups que defensen interessos particulars i que escapen al control democràtic. Quan dissabte potser ja no tinguem autogovern serà moment de preguntar-nos fins a quin punt era anòmal el nostre Govern en els darrers temps.