Editorial
Mig segle sense dictadura
No és fàcil comprendre què va significar la privació de la llibertat per als que no van patir el franquisme
Dijous es compliran 50 anys de la mort de Francisco Franco, que va governar Espanya amb puny de ferro després d’alçar-se en armes contra la Segona República i guanyar una guerra que va provocar entre 380.000 i 700.000 morts. En tota dictadura, la veritat sol ser la primera víctima. Començant per la data de la mort del dictador, que va poder no ser un 20 de novembre sinó el dia abans, segons asseguren els que el van embalsamar. Les condicions deplorables en què va morir, així com el retard de l’anunci de la seva mort, són l’expressió de la privació de llibertat a què el seu règim va sotmetre el país. La impossibilitat de saber la xifra exacta de morts provocats per la guerra té el mateix origen: l’ànsia per esborrar la veritat. La falta de llibertat és, sens dubte, la senya d’identitat d’un règim que la va perseguir a sang i foc, que va executar prop de 200.000 persones, o les va deixar morir a les presons entre els anys 1939 i 1945.
Cinquanta anys després, quan la llibertat coneix noves amenaces, no és fàcil comprendre què va significar la seva privació per als que no van patir el franquisme. Comportava foscor per a tothom. Per als que van perdre la guerra i per als que creien haver-la guanyada. Quan una parella de guàrdies civils detenia uns adolescents per caminar agafats de la mà, ho feia en nom de la cotilla moral que Franco i l’Església havien imposat a tota la societat. El mateix passava a un treballador que aixecava la veu al marge del sindicat oficial, i a un estudiant que reclamava llibertat a la universitat. En aquest sentit, si hi ha un aspecte en què el balanç d’aquests 50 anys és inqüestionable és el de la recuperació d’unes llibertats reconegudes a la Constitució i desenvolupades en lleis que són l’enveja de molts.
Notícies relacionades¿De què serveix la llibertat si amb Franco es vivia més bé? La pregunta es pot sentir al carrer, sobretot en converses entre joves que no van conèixer la fam que van patir els seus avantpassats o les cartilles de racionament. Els problemes d’avui, començant per la precarietat en la feina i l’accés a l’habitatge, no tenen la solució mirant cap al passat amb nostàlgia. Una cosa semblant passa als països de l’antiga URSS i en tots els que han patit dictadures. Cap de les xacres que minven avui la nostra democràcia es poden equiparar amb les pràctiques generalitzades que van fer del franquisme una de les societats més desiguals del món, sobretot durant el seu primer quart de segle. Avui hi ha preocupació pels reptes que comporta la immigració al nostre país. L’Espanya de Franco va exportar a Europa milions de treballadors. Vet aquí el canvi.
Per encertar-la en el balanç, convé fugir de la polarització, que tot ho confon. Franco va ser la negació de la llibertat i la vida fins a cinc mesos abans de la seva mort, quan encara va signar el coneixement a cinc sentències de mort. Durant 25 anys el franquisme va ser sinònim de misèria, robatori i corrupció. El desenvolupament que va començar als anys seixanta, del qual encara som fills, va ser el resultat de la feina abnegada dels espanyols que van continuar a Espanya i dels que van emigrar. I d’una obertura a Europa i al món contrària a la manera d’entendre Espanya que tenia Franco i que ha resultat decisiva de cara a consolidar la democràcia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
