CONTRACRÒNICA

A euro la unitat

Més que una mani semblava una partida de dames en un celler amb olor de moscatell

4
Es llegeix en minuts
jjubierre39813604 eds note   spanish law requires that the faces of minors are170826190942

jjubierre39813604 eds note spanish law requires that the faces of minors are170826190942 / Emilio Morenatti

Després del terror, de la confusió, de la tristesa i de la urgent necessitat d’una empatia que va quedar envoltada per la desesperació de tornar a la normalitat, i envoltada també per la incapacitat de creure’ns que allò estava passant aquí, va arribar ahir la gran catarsi col·lectiva. Però primer havia sigut l’atemptat al cor mateix de Barcelona a mans dels que, creient que representaven alguna cosa, no representen ningú més que la mort...

¿Qui va dir gran catarsi col·lectiva? La mani va ser desmitificadora a tope, per expressar-ho en termes del clàssic. A terra s’hi amuntegaven cartells (No tenim por, No a la islamofòbia, La millor resposta, la pau) i les roses (vermelles, blanques i grogues), que es repartien als manifestants però que ja ningú agafava.

La manifestació era com els nostres dies: amb dos extrems. En el de dalt, als Jardinets, sota una calor sufocant, s’hi apilonava la gent que havia respost a la crida, el personal, la penya, la carn de la manifestació, que també és carn de tot en la vida quotidiana. A l’extrem inferior s’hi concentraven les autoritats. Ja ho saben, els que han sortit per la tele.

Com a Finlàndia

Al mig, és a dir, al llarg de tot el passeig de Gràcia, res que unís el poble amb els seus representants, sinó una successió de llacunes habitades per grups de gent que desfilava. Com a Finlàndia, però amb xafogor canicular i de l’altra. Sí, el poble unit ha fet tot l’embalum que ha pogut, però no ha sigut capaç d’arribar al poder, que ni l’ha esperat ni l’ha volgut veure.

Al mig, la brillantor del quitrà i un pesat onejar de banderes. Unes eren gegants, megalobanderes sortides d’un patriotisme juràssic, i altres de mida humana com per portar al camp, i als toros quan n’hi havia. Gran profusió d’estelades, que és el que es porta ara com abans es va portar el tractor amarillo. Aquestes havien entrat també pels carrers de baix del passeig per col·locar-se i ser captades per les càmeres darrere les autoritats i, de passada, fer-se sentir amb xiulades. Amb el procés, la figura del rastaflauta ha sigut desplaçada per la del pitiflauta. Més que una mani semblava una partida de dames en un celler amb olor de moscatell.

A l’altura de la Pedrera s’havien quedat penjats (en l’espai i en el temps) els corpuscles friquis de les banderes rojigualdas. Els quatre o cinc membres de la Unió Monàrquica Espanyola cridaven visques a Felip VI envoltats de gent que no els feia ni cas. Ser monàrquic mola si es té el fraseig de Valle-Inclán però, la veritat, per patir a l’ombra d’un brut pseudoplataner sota la contaminació calenta de l’agost...

Però els que van rebre de valent van ser uns que portaven una enorme pancarta amb el lema: Espanya contra el terrorisme. ¡Gràcies, Majestat! (això, i una pila de banderes rojigualdas), perquè els seguien un munt de manifestants, dels d’estelada i dels de sense bandera, que no paraven d’increpar-los, escridassar-los i xiular-los. A una senyora gran, d’aquelles senyores grans que van a les manifestacions, se li van inflar els nassos i va sortir del seu grup. Quan passava sota la cinta de protecció que recorria la calçada, va murmurar: «Són uns merdes». Ni unitat entre els manifestants i les autoritats, ni unitat entre els mateixos manifestants.

Ni unitat amb les víctimes. I això que la mani era per elles. Perquè, ¿quines banderes representaven els més de 30 països, pàtries, nacions... dels assassinats a la Rambla? ¿On eren en aquesta manifestació els invisibles, els morts? A estones, en algunes parts de la mani, quan ningú cridava sinó que només se sentia l’estrèpit de les palmes al ritme de les tres síl·labes de No tinc por, se sentia una terrible força sense cap paraula, sense cap idioma, que evocava els confinats per sempre al silenci.

Perquè, insisteixo, la mani era per ells... ¿o només l’hem fet per nosaltres? Nosaltres que tantes vegades hem repetit aquests dies: «Ui, jo passo sempre per allà». No obstant, la tarda de l’atemptat els que hi havíem de passar no hi érem i els que per casualitat hi passaven, els que només anaven a passejar per la Rambla un dia de la seva vida, van ser els que hi van perdre la vida. Van ser uns desconeguts (nens, dones i homes) els que ens van reemplaçar amb les seves vides. Potser perquè ja fa temps que hem llogat als visitants els nostres pisos i els nostres carrers, i així el nostre lloc en ells.

Notícies relacionades

¿I tota aquesta emoció que, al quedar tan indefensos aquests dies, ens ha fet treure el millor de nosaltres mateixos? No pot passar de llarg com va succeir a la mani d’ahir. Perquè aquests dies hem tornat al bar i el cambrer asiàtic ens ha mirat comprenent el que té de mil·lenari el dolor humà; perquè hem tornat al súper desgavellat dels pakis i ells han buscat als nostres ulls la nostra comprensió com si fóssim jutges en lloc de víctimes; perquè l’endemà de l’atemptat hem tornat a agafar el metro i una vegada més els nostres ulls s’han convertit en escàners; i perquè enmig de tot això hem decidit que no tenim por i que la resta és soroll, ni tan sols silenci.

Hem de demostrar que Barcelona no té por, ni tan sols de si mateixa.