Me quedo contigo

Des del cap de Gata fins a Errenteria, s’ha de veure la gent com està amb Rosalía. La cantant que va trobar Grammys d’or a la festa de tot el que brilla (que li preguntin a Tom Waits a l’última dels Coen què passa quan aquestes llavors apareixen), la ‘cantaora’ del Baix Llobregat a qui retreuen apropiar-se del que és seu, ja que al cap i a la fi el que posa en joc és la seva veu, el pensament, la cara, el sentir, la carrera. No farà ni dos mesos els companys de la redacció em van preguntar si sabria que escriure sobre Rosalía, i els vaig dir la veritat, queno tenia ni idea de qui era. Però ¡si jo encara ploro la mort de Janis Joplin! Però si visc convençut que la novel·la gràfica va deixar d’avançar des del políptic de l’Adoració de l’anyell místic, dels Van Eyck. Però si salta a la vista que dels quatre Evangelis en sobren dos, que Mateu i Lluc no fan més que tirar de veta de Marc. Rosalía anava més ràpid que jo, per descomptat; però després vaig veure que anava més ràpid que tot el que és vell.

Picades de mans de tango a la nit del polígon, pantalons de xandall i gorreta de beisbol, anells (grillons d’oripell), melodia de ‘copla’ antiga en color digital, onirisme explícit com a ‘Recuerda’ d’Alfred Hitchcok, el cargol d’Estrellita Castro arrossegant-se pel ciment de l’aparcament. El purisme no existeix. És la religió dels qui arriben tard. Al flamenc ha passat amb Antonio Mairena. Ningú com ell va buscar els cants de casa a casa, els va atresorar, els va cantar com creia que sempre es va fer i va deixar clar que així era, tot i que mai hagués sigut així. Perquèun artista no és més que algú convençut que el món és al seu cap i a sobre és capaç de demostrar-ho.

Al flamenc de Mairena es va agafar el purisme per existir igual que una religió ortodoxa. Però no hi ha església que no hagi sigut fundada per un heretge, per un cismàtic. ¿És Rosalía una flamenca o un invent del mercat musical? Potser les identitats siguin el gran invent del mercat dels himnes, i en el fons un no és flamenc, ni és espanyol, ni és català, ni és xarnego, ni és de Sant Adrià, ni és res més que un mateix, un no és sinó el que li passa i el que sent. Una identitat és un pacte que algú ha firmat en nom de d’altres sense preguntar-los.

A Rosalía se li veu que és flamenca igual com se li veu que és humana.Està en la seva naturalesa. Producte de mil barreges, contínuament en evolució i sempre a un pas de l’extinció, pertany a l’espècie. Tota la història està escrita a la vora del precipici. Cada línia és un límit. Rosalía no serà flamenca perquè ella formi part del flamenc, sinó perquè el flamenc forma part d’ella. És en el més profund del seu ésser com el somriure del senyor Troncoso va penetrar a matadegolla un grapat de gent de la meva edat i temps.

Cantant per Los Chunguitos

Ja dic, mai l’havia vist, i menys en directe, iaquesta setmana la vaig veure a la tele, als Goya, cantant per Los Chunguitos, a poc a poc, sense rumba, una altra vegada amb aquest sentimentalisme de cançó dramàtica per a pel·lícula d’Almodóvar. Rosalía era gran tan diminuta, com una increïble cantaora minvant, vestida de vermell el mateix que Dante al seu retrat, desapareixent a l’infern escarlata del seu vestit, de l’escenari, dels llums. Allò semblava un cercle darrer a què ha vorejat la redempció. I allà Rosalía cremava en la condemna dels qui han renunciat als gèneres, amb la supèrbia de les que saben que ni el diable està de la seva part, tret de milions d’ànimes en pena que esperen àvides una cosa diferent, perquènomés el que és diferent ens salva, perquè només el que és diferent és com cadascun de nosaltres.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Rosalía cantant-li ‘Me quedo contigo’ a qui la vulgui seguir, i cromant la seva veu amb accent del sud per transformar en abdicació el que a Los Chunguitos era ruptura (cada generació perd la guerra a la seva manera). I el cor juvenil de l’Orfeó Català, surant com flames darrere d’ella, l’acompanyava des dels orígens de la música, amb en aquestes caigudes en picat de les velles polifonies de Dufay escrites quan encara ningú havia fet la volta al món.

Rosalía, la cantant de trap, vista per algú que es va quedar cantant cançons de la Trapera. Això sí que és apropiacionisme: opinar del que és nou. ¿Recorden aquella estàtua del Moscòfor, de la Grècia arcaica? Representa una persona amb un vedell sobre les espatlles. Probablement el porta al sacrifici. Quan els cristians van fundar la seva iconografia van esculpir sobre aquesta obra la figura del Bon Pastor. La idea d’apropiació cultural és una altra forma de nacionalisme. La por de perdre el poc que hi ha només se supera tenint molt. Rosalía és molt. Al voltant revolen tots els fantasmes que no s’atreveixen a sortir a la llum del dia. Una nova desfilada d’exclosos: gestos reprotxables, roba d’encants, maneres de parlar, gent de la qual la cultura no ha volgut apropiar-se per pur classisme. Rosalía ens recorda que siguem on siguem sempre estarem equivocats. I que per això són tan necessàries les veritats alienes.