Ser de cafè o ser de te

Ara resulta que prendre cafè i menjar ous i xocolata diàriament no és tan dolent com s’havia dit. Un no sap què fer. Ja no recordo com em vaig enganxar al cafè però crec que hi va haver un moment crucial, és a dir, que vaig arribar a un encreuament de camins. Tota la meva biografia cap entre ''El bosque animado’, la novel·la de Wenceslao Fernández Flórez (bé, i la pel·li de Cuerda), i un disc de Robert Johnson: de la santa companya, i del ‘cruceiro’, a la cruïlla on un li ven la seva ànima al diable per aconseguir el foc. La cultura és un encreuament de camins. Del cafè el que m’hi va enganxar va ser la possibilitat de beure una cosa negra, com el futur, com la nit, com la roba de Paco Ibáñez. Recordo que vaig sentir la necessitat d’elegir entre dues formes de vida que, llavors més que mai, es mostraven antagòniques. No sé per què a la penya s’enderiava per prendre te, quan tot se soluciona de seguida amb un cafè. Darrere d’aquest conflicte s’oculta una qüestió de paciència (el mateix que en tots els conflictes). La gent de te parla més que la de cafè. ¿Era llavors Barcelona una ciutat de te o de cafè?

Passava com amb aquells bolis amb què un s’enfrontava a dues escriptures a elegir. Abans de beure tones de cafè, m’havia pintat mil vegades de blau la llengua i les dents xarrupant el tub de la càrrega per estirar la tinta del Bic. Dues escriptures a elegir significaven dues maneres de viure que al mig d’aquella tempesta feta de fang i de llibres passaven per debatre’s entre Leño i Iceberg (el grup, no els enciams). El te era beure fi i el cafè, beure normal. No obstant, la normalitat que jo havia buscat no semblava ser el que es portava per norma. A la gent li encantava asseure’s en una taula per prendre una cervesa, un te, ¡fins i tot un cafè!, quan l’ideal, continuo creient, era quedar-se dempeus a la barra. Cara a cara amb el cambrer, amb l’amo. La barra és la provisionalitat, la terra de ningú. Tota taula és una manera de territorialitat, de nacionalisme. Barcelona ha sigut més de taules i Madrid més de barres, i suposo que aquesta frase no és conseqüència de la que la precedeix. A la barra d’un bar sempre s’està a la intempèrie. Aquí sí que no valen equidistàncies i terceres vies. No és acceptable asseure’s al tamboret al costat de la barra. El que cal és quedar-se dempeus, igual que en els grans moments de la història.

Una tasseta de cafè, una dosi petita i punt, i fins a la següent, era el més semblant a les cançons dels Ramones. L’altre era rock simfònic, que tampoc està malament. Però el carrer no resulta bon lloc per escoltar Pink Floyd. Millor a l’habitació, estirat al llit, fent veure que es pensa. És cert que 'El muro', potser el seu últim disc, perquè les coses acaben quan un viu i no quan un mor, va ser un àlbum urbà; però abans que res era un esforç ideològic, una història nostàlgica que parlava del trauma de la guerra contra els nazis i de com, semblant haver-los vençut, una altra vegada estava tothom, estàvem tots, a un pas de convertir-nos en això que s’havia combatut. Un disc profètic, però també sabem que els profetes que l’encerten no ens adverteixen del futur sinó del que som.

Te xinès

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

No sé si alguna vegada va ser Barcelona una ciutat de cafeteries, potser ho ha sigut més de restaurants, de frankfurts, de bars i de ‘snack’ bars. Avui s’hi veuen cada vegada més teteries. De tant en tant, vaig amb un amic a una que es diu Interior de Té, és al carrer Milton i té te importat de la Xina. No tinc ni idea del que prenc, però està bo. Em sembla que soc més d’amics que de principis, i potser prefereixi canviar de principis a canviar d’amics. Potser el meu únic principi és quedar-me amb els meus amics. De vegades em passo de rosca, i em passa com a Woody Allen en la pel·lícula 'Zelig', on tota l’estona es transformava en la persona que es posava al seu costat. Cal ser molt diví per poder dir “Jo soc el que soc”. En el meu cas, crec ser tots els que són. És d’això del que ens advertia Pink Floyd a 'El mur'.

Allò que més m’agradava dels frankfurts és que eren pura barra. Pràcticament, arribar i pirar-se-les, una metàfora de la filosofia punk. Woody Allen ho va dir abans, per tant ho va predir, amb més sentit de l’humor: 'Agafa els diners i corre'. Els punks van dir moltes coses que ja estaven dites, i per això combinen tan bé amb totes les èpoques. ¿Com hauré passat de ser carn de frankfurts a rondar per teteries? ¿Com es va de sortir del cine Picarol, potser donaven 'Alerta roja: Neptuno hundido’, i ficar-se al frankfurt del costat, a veure’s controlant amb el rellotge del mòbil el temps exacte que ha d’estar el te en repòs? Ho van posar Marx i Engels en el seu ‘Manifest comunista’: “Tot el sòlid s’esvaeix en l’aire”, i Bob Dylan ho va cantar en aquest disc on sembla un camperol vietnamita: “Els temps estan canviat”. Diuen que Balzac va morir de prendre tant cafè. Això és el que feia humana la seva comèdia davant la de Dante. La desesperació. També un se’n fa un addicte. Ho va dir Groucho: “Prendré un altre cafè”.