Les portes per on passem

Barcelona és unaciutat de portes obertes i de porteries tancades. No és por, és rebuig. Els veïns ja no s’esperen uns als altres, no s’aguanten la porta quan es veuen venir. I no diguem a l’ascensor, no hi ha portes que es tanquin més ràpid (em refereixo a l’ascensor de la comunitat, però també al social, valgui la redundància). Hi ha gent que sembla apressar-se com perquè no l’agafin o no la vegin, igual que al fet i amagar. Ja sé que resulta massa poètic, però millor que proclamar-se ciutat de portes obertes seria anomenar-se ciutat sense portes. Total, en els dos casos es tracta d’una quimera.

Vivim envoltats de tanques. El rètol al costat de l’intèrfon on posa queno s’admet propagandaés el més semblant al granger amb l’escopeta rere la tanca a les pel·lícules de l’Oest. Cap estrany és benvingut a la nostra parcel·la. L’excepcional se’ns fa suportable únicament en la ficció. Adorem a televisió sèries de mons estranys com ‘Black mirror’, i al nostre món convertim en estranys a qui reparteix les ofertes de les pizzes. Esclaus d’avui, que omplen de menjar les boques de les bústies el mateix que segles enrere d’altres van embotir les boques dels seus senyors ajaguts.

Alguna vegada s’ha dit que la plaça de les Glòries està destinada a ser la porta d’accés a Barcelona, igual que ho va ser la de Santa Madrona en aquell temps en què tots els reis es deien Pedro, bé, els nostres, Pere. De moment les Glòries són el balcó de la ciutat, ja que ja s’hi acosten els primers curiosos (acaben d’obrir un mirador elevat) per contemplar com van les obres. En això també hem canviat radicalment. No són les mateixes unes obres vistes des de baix que contemplades des de dalt. No és igual mirar que contemplar. Separa els dos actes el sentit de l’espectacle. Des que van començar a tancar totes les obres amb teles opaques i planxes d’alumini, les ciutats es van convertir en un canal de pagament. Tot el que ens agrada ha sigut codificat. De vegades els practiquen forats a aquestes tanques perquè els tafaners facin un cop d’ull.

Així és com s’ha individualitzat l’últim passatemps col·lectiu del jubilat urbà. Pertànyer a un grup ociós està vedat, ja que ara toca el torn de la individualització de l’oci. ¿En quina altra cosa consisteixen sinó els jocs per a mòbils, els jocs de pantalla? En xarxa no vol dir junts. Si no et toques, no estàs junt. Individualitzar és sinònim de privatitzar. És un pressentiment ridícul, però em temo que al final acabaran cobrant-li a la gent per veure les obres.

La moda d’ocultar les obres

També ens diuen les tanques de les obres que cada vegada més ens separem del treball el mateix que hem anat allunyant-nos de la malaltia i de la mort, i hem enviat tot el que ens esgarrifa lluny dels nostres costums i lluny de la ciutat. Creiem que ens hem tornat més sensibles, però en realitat es tracta d’una tèrbola barreja de covardia i hipocresia. Potser la moda d’ocultar les obres es degui al fet quetreballar s’ha devaluat tant, que la feina ja no ennobleix ningú. Cada vegada menys, un treball, un ofici, defineix una biografia. El món laboral és tan distant del nostre món personal com ho estan els mons galàctics marvelians.

Notícies relacionades

El Parc del Fòrum de Barcelona es tenyeix de vermell a la Cursa del Pare Noel

L’Anella Olímpica supera 2,4 milions d’assistents

El treball és una cosa a què no es pertany de la mateixa manera que el treball ja no és de qui l’exerceix. Ni tan sols pot anar un a buscar-lo com s’hi va a la fleca a buscar el pa, perquè el treball s’ha tornat irreal. Qui el dona no existeix. Impossible tornar a casa amb una barra d’ocupació calenta sota el braç. El repartiment del treball està en mans de mitjancers, de sacerdots que intervenen entre el diví, el miracle, i el temporal, l’ocupació, i decideixen a qui se li apareix un treball i a qui no. ¡Quina ironia! La classe obrera que una vegada va somiar tenir els mitjans de producció camina avui a les palpentes en un món que va preconitzar un mag de Las Vegas anomenatDavid Copperfield, on les grans coses, tot el que teníem davant els nostres ulls, es tornen invisibles i desapareixen. Amb la crisi, Barcelona ha passat de ser una ciutat de bastides a ser una ciutat de tanques. El que és vertical s’ha convertit en horitzontal. No és que hàgim abolit les jerarquies, és que s’han ajagut a descansar. S’estan recuperant.

A mesura que proliferen les jornades de portes obertes a tota mena d’entitats, ens tanquem més la porta pels nassos uns als altres. Recordo quan era un xaval, d’esperar a la porteria una veïna gran que venia carregada de la plaça (llavors sempre eren dones i tothom era més gran), i recordo també de quan et deien somrient “no corris” i un corria més per no fer esperar. Desitgem que les institucions ens obrin les seves portes però no ens les obrim entre nosaltres. Reclamem més transparència des del més profund de la nostra opacitat. La convivència ha anat al revés de les obres, ha passat d’horitzontal a vertical. Depenem del que no existeix i renunciem al nostre entorn. Estem inventant el col·lectiu sense persones.