Anar al contingut

BARCELONEJANT

Els focs de sempre

El que ha fet la dreta amb Vox és el que es fa avui al món de l'empresa: externalitzar

Sant Roc és el barri de Badalona on García Albiol va fer famosa la seva campanya xenòfoba

Javier Pérez Andújar

Els focs de sempre

FERRAN NADEU

Ara la culpa la tenen els okupes, o els ocupes (tampoc és el mateix beure whisky que beure whiskey). García Albiol, l’home que va poder regnar, diu que posarà una querella. Xavier García Albiol va ser alcalde de Badalona una estona, però els altres partits el van defenestrar amb aquesta indignació burgesa que es veu als còmics d’Astérix. Els convergents s’havien abstingut abans perquè Albiol obtingués l’alcaldia, no obstant, es coneix que se’n van penedir. Tota la història de Convergència és un penediment interminable, des del seu origen. Clar, motius no els en falten. Després, Albiol va estar de cap dels populars al Parlament de Catalunya. A la seva predecessora, Alicia Sánchez Camacho, se l’havia emportat un micro entre les flors sobre una taula amb joc de coberts cursi. Ja ho va dir Descartes al discurs del Mètode 3: gravo, després ja no existeixes.

Les coses que se li acuden sempre a García Albiol s’assemblen molt a les que es deixen anar a Vox (es diria que és un polític que pensa en Vox alta), i per això el seu partit el prefereix confinat a Badalona. Una ciutat de més de 217.000 habitants, i plena de pobres fins a dalt, com només poden ser grans les ciutats, feta d’una immigració que en 100 anys no ha deixat d’arribar onada rere d’onada, des de Múrcia (encara queden a prop de la platja les seves cases centenàries), des del Pakistan, des de la província xinesa de Zhejiang (allà són, tallant el bacallà al polígon més gran de Badalona). El que al final ha fet la dreta amb Vox és el que es fa avui al món de l’empresa: externalitzar. La gran dreta ha fet fora la seva extrema dreta per suprimir riscos, rebaixar costos i obtenir més benefici. Però Albiol té contracte fix. I la seva plaça es diu, per descomptat, Badalona. Segons com se la miri, l’antimatèria de Barcelona. I contemplada des de la furgoneta de repartiment d’un tipus cansat que encara fa olor de birra i de jupa de cuir, amb Los Suaves a tota castanya: una ciutat anomenada perdició.

De quan Albiol es vantava de netejar Badalona / ALBERT BERTRAN

Albiol és molt alt, com els blocs de Llefià, un alt de barri que anomena les coses pel seu nom. No és que s’equivoqui de nom, és que enganya amb el possessiu, amb el “seu”, ja que es refereix al seu i no al de les coses. Durant la campanya electoral que li va donar l’alcaldia el 2011, es passejava per Sant Roc prometent mà dura i repartint fullets que portaven impresa en tràgic fons negre la frase “¿El teu barri és segur?”, i, a sobre, la foto de dues dones pobres amb xandall i mocador al cap. Albiol, que és de l’època en què la gent de barri s’anomenava, ens anomenàvem, Xavi, Javi..., va portar aquella campanya assenyalant les persones davant dels seus veïns, acusant els “gitanos romanesos, que han vingut exclusivament a delinquir... i que s’aprofiten dels ajuts socials”. Sant Roc és el barri on va fer famosa la seva campanya xenòfoba i és també el barri on la passada vigília de Reis es va incendiar un castigat bloc de vivendes. Hi van morir tres persones i hi va haver una trentena de ferits. Albiol vol tornar a ser alcalde i ha tornat al vesper, a l’ull de l’huracà de la injustícia, per dir que els posarà una querella criminal als qui ocupaven il·legalment el pis on va començar el foc. Tenien punxada la llum elèctrica.

¿Algú recorda Fondo?

Vaig veure la façana negra de sutge, les finestres cremades, la cinta de plàstic dels Mossos tallant la vorera..., quan anava amb la meva mare l’endemà a comprar el tortell de Reis. Encara no havien baixat al carrer els nens del barri per estrenar les joguines, però ja n’hi havia un sota de l’autopista a tota llet amb la seva flamant moto elèctrica. Els nens estimen la velocitat perquè el seu temps és immens. De les porteries contigües, als dos costats de la finca que va cremar, els veïns sortien a les seves coses sense ni girar-se, sense girar-se a mirar. De sobres sabien el que els havia ocorregut. Sempre els passa el mateix als mateixos. No és una llei còsmica, sinó econòmica. ¿Recorden la fuita de gas del barri de Fondo, a Santa Coloma? Eren unes obres de la companyia i també va passar per aquestes dates, el 12 de gener del 2006. Encara en seguien els parenoels del tot a cent penjant als balcons quan tot va saltar pels aires. Hi va haver dos morts. Van haver de fer caure el bloc, va quedar el solar i ara hi ha un bloc nou al seu lloc. El barri és el mateix. ¿Com és possible que tot canviï tant, que les persones siguin altres i les coses que passen sempre siguin les mateixes?

Mà dura contra els blocs en flames. Els veïns despenjant-se per les finestres i els bombers penjats sense recursos. Un barri amb centenars de famílies ficades a ocupes perquè estar viu és el més semblant a viure. Un tio alt, que creu que el racisme és anomenar a les coses pel seu nom, somia ser una altra vegada alcalde. La quarta ciutat més poblada de Catalunya sentint-se com un malalt d’elefantiasi que no vol veure com creixen els seus membres, que podent ser Hulk, la Masa, viu en l’autocompassió, com Bruce Banner. Marginació és una paraula tabú. Mà dura, tra tra.