Esculapi... o Serapis

Empúries atresora una de les estàtues gregues més imponents de la Mediterrània occidental. És l’Esculapi, déu de la medicina, descobert per Puig i Cadafalch l’any 1909. Això és el que diuen l’Enciclopèdia Catalana, la Viquipèdia, i un catàleg del MNAC del 2007. En un prefaci, l’aleshores director del Museu d’Arqueologia, Pere Izquierdo, advertia que «encara queden misteris per resoldre», i reconeixia que els especialistes «s’orienten majoritàriament cap a Serapis». Tot i així, proposava seguir anomenant-la com l’Esculapi. Com ho fa l’esplèndid museu d’Empúries que li dedica una sala. I com ho fan els guies vestits amb túnica d’època que es passegen per les ruïnes. Malgrat que les opinions dels arqueòlegs cada cop són més favorables a Serapis, els responsables polítics tremolen. Actuen com si canviar-li el nom (i l’origen) a la més famosa de les nostres estàtues fos un sacrilegi. Jo no sóc arqueòleg, i déu me’n guard de fer afirmacions contundents. Però, motivat per la meva passió per Alexandria, on Serapis va néixer com a déu, he llegit tot el que he pogut sobre el tema. I estic cada cop més convençut que el nostre Esculapi no és el déu de la Grècia antiga, sinó aquell déu híbrid d’Alexandria que es va escampar per bona part de la Mediterrània. Que ho digui jo no té importància. La té l'opinió d’arqueòlegs com Joaquín Ruiz de Arbulo, David Vivó, que s’inclinen per la hipòtesi de Serapis, o Isabel Rodà, que opta per un tercer déu síntesi de tots dos. 

    

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Comprenc la recança dels politics. El noucentisme va enaltir tant l’Esculapi, que va esdevenir nostre. Nostrat. Un déu que ens protegia amb les seves propietats curatives. Cambó en va fer el logo de la Fundació Bernat Metge. Altres institucions catalanes de principis de segle el van elevar a categoria de símbol. I no hi havia burgés amb pretensions que no en tingués una reproducció a casa o al jardí. Mare meva, deu pensar molta gent, ¿què seriem sense l’Esculapi? On quedaria aquella voluntat clàssica que tant ha contribuït a la nostra identitat?

Abandonar velles certeses sempre dol. Però si es confirma que el déu que anomenem Esculapi és Serapis, Empúries i Catalunya hi sortirien guanyant. Procedent d’Alexandria, Serapis seguiria confirmant les nostres arrels clàssiques. No parlem d’una ciutat aliena al món hel·lenístic. Tot al contrari. Parlem d’una ciutat prodigiosa, que va il·luminar l’antiguitat amb el seu far i la seva biblioteca. Que era diversa, com són les ciutats d’avui, i per això va crear déus híbrids, on grecs i egipcis s’hi podien reconèixer. Parlem de la ciutat de Claudi Ptolemeu, Euclides, Aristarc, Eratòstenes, Galè, Cal·límac, Plotí, Filó i altres matemàtics, astrònoms, metges, poetes o filòsofs que normalment associem amb Grècia o Roma. Molts eren grecs, però grecs d’Alexandria, com Serapis. ¡O sigui que tranquils! Que ningú no s’atabali. I quan els científics hagin determinat qui és aquest senyor d’Empúries, posem-li el nom que li toca.