Hipotecar el futur d’Espanya / Anàlisi

La manca d’acords de la Conferència de Presidents és un drama d’unes conseqüències que van molt més enllà del joc polític immediat. S’equivoquen tots els seus protagonistes –el Govern i els presidents del Partit Popular– si consideren que aquest fracàs només es traduirà en avenços o en retrocessos electorals. Que el Govern d’Espanya i els presidents de les 17 comunitats autònomes no siguin ni tan sols capaços d’acostar posicions en els grans temes que preocupen als ciutadans és una tragèdia. Ni l’habitatge, ni la gestió de les migracions, ni l’educació, ni cap de les polítiques que preocupen la majoria han sigut objecte de debat serè i, encara menys, dels consensos necessaris. Ni tan sols la revisió del finançament autonòmic, que tant preocupa els presidents, ha sigut objecte d’acostament. ¿En què quedarà aquesta 28a Conferència de Presidents per al gran públic? Seria una ironia que passés a la història com aquella en què Isabel Díaz Ayuso va abandonar la sala quan un dels presidents s’adreçava als seus col·legues amb la llengua que és cooficial a la seva comunitat. Seria un altre error centrar el significat d’aquest fracàs en aquesta actitud disruptiva, que no va ser secundada per cap altre president del PP. Bloquejar tota capacitat d’acord és molt més greu: comporta la incapacitat d’abordar els problemes d’Espanya d’acord amb el text i l’esperit de l’article VIII de la Constitució, aquell que defineix l’organització territorial de l’Estat.

Notícies relacionades

Santos Cerdán es dirigeix al TC perquè corregeixi el Suprem i el deixi en llibertat

Una associació de fiscals demana al jutge Hurtado que suspengui de funcions el fiscal general quan li obri judici oral

Pot ser que la crítica a l’escassa preparació prèvia del debat, per part del Govern, tingui fonament. No obstant, no justifica l’actitud d’extralimitació adoptada pel Partit Popular i assumida pels seus presidents. Per més que la paraula de tots sigui lliure, una cimera d’aquesta naturalesa no és el lloc per intentar forçar la convocatòria d’eleccions. Atribuir-se aquest paper mentre es critiquen els intents del Govern de portar Espanya cap al federalisme seria una paradoxa irònica si no fos una dissort. Ni tan sols en un Estat federal és aquesta una competència dels actors subestatals. L’equivocació del PP no és pas tocar a sometent contra Sánchez. És deixar-se portar per Vox contra el títol VIII de la Constitució, un fet que xoca amb la vocació d’un partit que aspira a governar.

Es poden tenir opinions molt dispars sobre qui té més o menys responsabilitat en el clima de polarització que s’ha instal·lat al país. És tan profund aquest clima que pretendre defugir-lo respecte d’algunes polítiques concretes resulta ingenu. Però el títol VIII de la Constitució no és una d’aquestes polítiques. És el fonament de la convivència entre els pobles i nacionalitats que hi ha a Espanya. Posar-ho en qüestió seria tant com carregar contra l’existència de la Unió Europea perquè no ens agrada el seu afany regulador. Sense la UE, Europa podria tornar a ser pàbul dels seus fantasmes. Sense el títol VIII de la Constitució, Espanya també podria hipotecar el seu futur.