09 d’abr 2020

Anar al contingut
Quina llàstima de proposta de finançament

Emilio Naranjo

Quina llàstima de proposta de finançament

Guillem López Casasnovas

Es tanca una oportunitat de fer convergir les dues nacions clarament incloses a Espanya com són la catalana i la basca

Amb la cerimònia d’entrega a la vicepresidenta Soraya de Santamaría del document Informe de la comissió d’experts per a la reforma del finançament autonòmic es tanca una altra porta a la necessària reconciliació de dues societats dividides. El finançament, tot i que tardà, era ben segur part de qualsevol proposta de reencaix dels qui ara estan desencaixats (els territoris forals) o ho estan pretenent (Catalunya i vés a saber quina Comunitat més en el futur).

Es clou una oportunitat de fer convergir les dues nacions clarament incloses a l’Estat espanyol com són la catalana i la basca. Això hauria sigut possible si s’hagués optat per la doble via que vaig proposar en el meu vot particular a manera d’esmena a la totalitat i a la qual es podrien sumar, si així ho desitgessin, altres Comunitats que volguessin aprofundir en el seu autogovern. Doble via que recuperava una asimetria que ja preveia la pròpia Constitució entre nacionalitats històriques, via ràpida, de l’article 151 i altres disposicions addicionals. Aquesta proposta consistiria, de manera senzilla i transparent, en:

1. Opció oberta a les dues vies per al període quinquennal de referència –sense compensacions exigibles després d’elecció–. Cal notar que l’elecció regiria per tot el període i que la via de necessitats fiscals té més salvaguardes (comissions de seguiment, actuació de fons de contingència, salvaguardes de creixement ITE o altres), a diferència de la via de la capacitat fiscal, amb més automatisme, any a any en anivellament horitzontal d’acord amb evolució del PIB i recaptació fiscal propi, a canvi de més autonomia per dependència del finançament en major mesura de les bases pròpies i coneixement de la pauta d’anivellament vertical per llindars més/menys.

2. Còmput de capacitat fiscal (cistella que combini, a iguals recursos totals actuals, més IRPF i menys indirectes). Aproximant bases al 75% en renda i en un percentatge menor d’indirectes (aproximat per IVA fase minorista o similar) computats aquests últims amb els índexs d’aproximació a les bases de consum efectives, com en l’actualitat calcula l’INE. En efecte, a l’IRPF hi ha els majors vincles amb responsabilitat fiscal (no en societats, algun dia impost potser europeu i tampoc en indirectes al tractar-se majorment d’impostos harmonitzats i sense significació autonòmica per gestió descentralitzada).

3. Contribució horitzontal d’anivellament: diferència entre recaptació fiscal relativa de cada comunitat en IRPF i renda relativa. Recaptacions normatives i acords legals en IRPF. Cessió, per tant, de la progressivitat fiscal, pautada i d’actualització automàtica anual. L’indicador de recursos per càpita simple com a eix d’anivellament.

4. Estudi de diferències de recursos per càpita a competències homogènies: limitació a diferències en recursos normatius per exemple a 110/95 en termes per càpita (sense ajustament), a càrrec de l’Estat a partir dels seus propis recursos (amb aportació de forals o sense, més o menys recaptació punts IVA i aportacions per excés de comunitats autònomes de capacitat fiscal superior) i aproximant-se a disponibilitat i distribucions segons necessitat relativa acordada o determinada. Això marcaria l’anivellament vertical a partir dels impostos en mans de l’administració central, amb un criteri de població ajustada per necessitat, sent l’estat qui dirimeixi amb aquelles comunitats autònomes aquestes necessitats i coordini els fons de garanties de serveis públics amb els de Desenvolupament Regional, els avaluï i els determini. I la seva quantia queda sensible a fons disponibles i de la pujada de l’IVA per a més suficiència si així ho estima.

5. L’anivellament vertical cessaria quan, com a resultat de l’aplicació d’una o altra via, en resultés un canvi que no respectés l’ordinalitat.

6. Acceptabilitat de les transicions Acceptabilitat de les transicions que es pactin políticament.

Restarien finalment a estudi per a l’entrada en el període l’ajust per capacitat de compra (preu relatiu) que garantís igual capacitat de compra efectiva entre comunitats.

¿El debat al Consell de Política Fiscal i Financera o a les espatlles d’algú que agrupi sentit comú i sensibilitat d’autogovern podrà recuperar aquesta proposta?