Estiu 92, estiu 93

¿On eres l’estiu del 1992, quan van inaugurar els Jocs Olímpics? Tots, més o menys, tenim una resposta personal, però amb el temps s’ha anat tornant més difusa. El meu record és que un d’aquells dies, amb uns amics, vam anar a veure una jornada d’atletisme. Era una tarda d’entrades barates, de primeres eliminatòries, i a l’estadi no hi havia gaire gent. Uns homes molt corpulents competien en el llançament de disc. ¿O era martell? Aquests dies hem vist milers d’imatges dels Jocs, les mateixes que quan es van commemorar els 10 anys, i els 20. El pebeter, les medalles, l’emoció, la Caballé i Freddy Mercury... Els millors Jocs de la història, dèiem convençuts. 

Els catalans som molt aficionats a recordar efemèrides. Ens agrada reviure un passat feliç, sobretot si alhora ens inocula una mica de vanitat. De vegades és com si tinguéssim més confiança en el passat que en el futur... Tinc la impressió que, al llarg d’aquests 25 anys, els Jocs de Barcelona 92 s’han convertit definitivament en una mena de ficció col·lectiva, un relat del qual tots creiem formar part, i que ens satisfà perquè aparentment va acabar bé. 

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Un any després, l’estiu del 1993, una altra història tenia lloc: una nena de sis anys, que es deia Frida, veia com la seva mare moria de sida i havia d’anar a viure amb uns oncles i una cosineta, a pagès. Els dies passaven en una mena d’exili afectiu, on l’estima dels seus nous pares, i a estones d’uns avis massa tibats, anava obrint-se camí, guanyant espais d’amor fins que al final sobreeixia a través d’unes llàgrimes inesperades i, tanmateix, del tot necessàries. 

Estiu 1993, la pel·lícula de Carla Simón, és una ficció basada en uns fets reals, que va viure la directora, però això tant li fa: lluminosa i captivadora, s’imposa a través dels silencis i sobreentesos, però també d’una tendresa a flor de pell. Quan la veiem, tot ens sembla proper, viscut. Més real que no pas els fastos del 92. H