Xocs tectònics

Cada dia que passa queda més clar que el Donald Trump de les eleccions i el president són idèntics. I el que semblaven estratègies electorals no ho eren. Entre els radicals canvis de Trump destaca la seva negativa visió del projecte europeu, segons la qual la potència exportadora de la Unió Europea és una amenaça per als Estats Units. Per això, i després de més de 70 anys d’atlantisme, Europa sembla haver deixat de ser aliada preferent; i fins i tot, i tenint en compte algunes declaracions seves i del seu entorn, ha passat a ser un rival amb qui no s’ha de tenir contemplacions. La seva oposició a l’euro, les seves crítiques a Alemanya o a la mateixa UE, i la seva reafirmació de l’especial relació amb la Gran Bretanya, auguren temps difícils.

Fins a la crisi del 2007, els problemes que sorgien a Europa es gestionaven de forma peculiar. Quan les crisis esclataven, és a dir, quan els conflictes entre països es feien insostenibles, la norma era la de reunions fins a la matinada fins a aconseguir un acord. Eren temps en què es postulava que la Unió Europea, per avançar en el projecte comú, necessitava crisis que permetessin superar els estrets interessos nacionals que impedien el seu avanç. Aquest procediment, vàlid als anys 80, els 90 i els primers 2000, i del qual Jacques Delors va ser ferm partidari, postulava que no hi havia res com una bona crisi per impulsar el procés europeu. I, per tant, si es prenien decisions complexes que podien generar problemes futurs, ja s’abordarien en el seu moment. El que era rellevant era avançar. Avançar era construir.

Però aquesta governança tenia dos problemes. El primer, que els assumptes decidits amb certa alegria han acabat resultant nefastos per al projecte. Avançar podia ser destruir. Així, ens vam llançar a la piscina de l’euro i estava buida; i aquí tenim tot el sud recomponent-se de les ferides sofertes. Ens vam llançar a la unió econòmica sense unió fiscal ni bancària; i, a corre-cuita i empesos pel vendaval que amenaçava l’euro, el 2013 es va haver de construir una unió bancària que, un cop ha passat el pitjor, ha reduït clarament el seu avanç. Ens vam llançar a liquidar les fronteres amb Schengen sense crear les condicions per gestionar crisis potencials; i aquí tenen la UE trencant-se a trossos, esquinçada per diferents posicions sobre els refugiats.

El segon problema d’aquell sistema de resolució de conflictes entre les nacions europees provenia d’un marc de referència molt particular: el del suport a la integració de la UE per part dels EUA i el suport militar de l’OTAN. Això, certament, permetia progressar sense preocupar-se de futures complicacions: la xarxa de seguretat nord-americana sempre hi seria.

Aquest esquema de funcionament va entrar en bancarrota a partir de la crisi. Internament, per la magnitud de la incompetència dels governs europeus i les seves decisions, i els nefastos resultats generats. I externament, perquè el canvi de Trump ens ha deixat despullats. Crisi de l’euro, de refugiats, auge del populisme i tendències centrífugues reflecteixen l’estat malaltís de la UE d’avui. Però el més problemàtic és el col·lapse del sistema de resolució d’aquests problemes.

El xoc tectònic amb la Gran Bretanya i, en especial, amb els EUA, obliga a un nou enfocament, perquè canvis radicals exigeixen adaptacions radicals. La biologia pot servir-nos d’exemple. Peter Ward i Joe Kirschvink, en el seu 'A new history of life' (2015), afirmen que l’explosió càmbrica (la sobtada aparició d’organismes complexos fa 540 milions d’anys) va ser resultat d’un ràpid canvi de posició dels continents, que van tendir a congregar-se a l’equador. Aquesta deriva va modificar les condicions de desenvolupament de la vida i va permetre que florissin noves espècies, de les quals som hereus.

Notícies relacionades

Desolació de la soledat

La UE alça la veu davant Israel

Avui, aquí, a Europa, també s’ha produït un xoc de plaques que ha alterat l’ecosistema en què la UE ha funcionat des dels orígens. I es tracta d’una alteració definitiva: siguin quin sigui el resultat final de la política americana, cap Govern oblidarà que els EUA han trencat unilateralment el consens atlantista. Fins avui, la falta de previsió dels líders europeus s’ha traduït en una creixent marea populista i una UE que ha anat lentament disgregant-se. Tant de bo la col·lisió de les plaques tectòniques de l’Atlàntic nord obligui a repensar el projecte i posar en valor els aspectes que ens uneixen. Potser d’aquesta gran crisi interna, i ara també exterior, puguem avançar i construir una cosa nova. I amb això fer un salt d’escala cap a la unió política.

UAB i EuropeG.