Desolació de la soledat

No sabia llavors ni què eren les ones ni què significava la paraula imaginació. La meva mare cantava, anava i venia de l’horta, tot el que deia era perquè la casa, que era pobra i neta, se sentís habitada, ja que el meu pare i els meus germans se n’anaven ben d’hora i ella es quedava cantant.

De vegades cantava i plorava alhora, perquè el temps, aquell temps, li portava a casa aquestes sensacions de soledat. Era una època horrible per als pobres i per a molta gent que patia persecucions, empresonaments, vigilàncies, mesquineses. Ser nen llavors, i en aquest cas ser un nen malaltís, asmàtic, solitari en una casa en la qual només se sentia la ràdio i la mare que cantava, era una possibilitat de l’alegria.

Perquè llavors, quan no hi havia ningú a casa sinó el fill i ella, ella fent que la vida es fes cantant, el nen mirant d’entendre la ràdio, no se sentien altres sorolls que els del plataner assolat pel vent de la primavera i aquella veu que ara és el record amb què trobo a faltar el temps en què feia l’efecte que no passava res sinó la cançó.

Naturalment, han passat molts anys, setanta si fa no fa, i aquell noi que avui rememora tot allò, aquella desolació de les cases, acaba de sentir a la ràdio, l’essència de la informació d’aleshores, i per tant la guardiana del silenci essencial que van ser els anys de la dictadura, que a Madrid s’ha produït un assassinat polític que sembla enviat per Rússia i ataca amb la mort un ucraïnès que anava a buscar el seu fill a una escola de Pozuelo i que a Nova York un home que cridava a favor de Palestina va matar dos diplomàtics israelians i que aquest fet, com és ben natural, domina l’essència de les notícies ara i continuarà lesionant els timpans del món al llarg de la jornada i més enllà.

Mentrestant, un fet singular i terrible, la fam a què l’Estat d’Israel sotmet els pobres de Gaza, la terrible persecució a què Putin sotmet els que es resisteixen a deixar de ser ucraïnesos, segueixen al calendari. I continua com una moneda de canvi el so que el president rus i el seu col·lega nord-americà comparteixen per telèfon.

Aquests homes tan malcarats van parlar dues hores per telèfon com si fossin guàrdies de la guerra, i jo em demano, escoltant la ràdio que ho explica, llegint els diaris que ho atrauen cap a les primeres pàgines, com és això de parlar tanta estona mentre s’escolta, mentre ells escolten, la cadència infinita de la mort caient sobre el món que ells dominen.

Quan jo era aquell nen que escoltava la ràdio vaig començar a saber, a les notícies, què passava al món, i llavors era ben lícit sentir que res del que passava tenia a veure amb el que passava al meu barri, al meu poble, a casa meva; que tot el que fos notícia més enllà del plataner i no afectés els meus pares, els meus germans, el mestre o l’home que venia a cobrar la Mort no tenia res a veure amb nosaltres. L’home que cobrava la Mort, efectivament, venia els dilluns perquè la meva mare li donés els duros que, un a un, li assegurarien que, quan es morís, tingués l’enterrament pagat.

Tot allò passava a l’estranger, i l’estranger començava uns metres més enllà de la meva pròpia casa, del cant, o del plor, de la meva mare o allà on acabava el soroll del camió que portava el meu pare.

Notícies relacionades

La UE alça la veu davant Israel

Aliança,entre la por i l’enveja

Ha passat tant temps, i la ràdio, i els diaris, i la televisió, porten al lloc on soc, a Santa Cruz de Tenerife, o on sigui en qualsevol moment, tot el que passa al món, i tot ens concerneix, els assassinats, els crits, els insults, el que passa al món és ara un remolí que subratlla, com ho faria amb un llapis de sang, el que li passa a la vida, que s’assembla tant a la cadència inclement de la mort.

Quan vaig sentir les notícies d’assassinats i de persecucions, d’insults i de ràbia universal, i també de burla del que perd la vida o del que la veu en perill, per la guerra o per la persistència del mal, em vaig preguntar fins quan serà de sang i foc el món. I fins quan serà tan sorollós aquest temps, perquè no hi haurà una altra vegada, a prop de l’horta o al terrat, l’aire d’una cançó o el sospir d’un alleujament.