Gente corrent
Assumpta García Carceller: "Aquesta caseta està plena d'històries tristes"
Ella i la seva caseta han resistit els cops de la vida i de les excavadores. Exemples de resistència
l principi de la Rambla del Poblenou, a tocar dels blocs Túpolev, hi ha una caseta de color sorra del 1890. Resisteix els cops de les excavadores que aplanen el camí al 22@ en construcció. És una caseta com la de l’avi d’'Up'. Hi viu des de sempre Assumpta García Carceller, una dona coratjosa de 87 anys que ha encaixat grans revessos (la majoria, entre aquestes parets). La seva salvació, assegura, va ser enrolar-se a les files dels Testimonis de Jehovà.
–La seva història està lligada a la caseta.
–He crescut aquí i no me n’aniré. Està plena d’històries tristes.
–¿Molt tristes?
–La meva mare la va llogar el 36 perquè els meus avis vinguessin de Villarluengo (Terol), quan queien les bombes. Era una casa enmig d’un camp abandonat. El pis de dalt es va fer per quan tornés de la guerra el meu pare, que va marxar al front amb la quinta del biberó.
–¿Va tornar?
–Li explicaré la història. La meva mare, que havia vingut a Barcelona a servir a la cuina dels Calvell, regentava una casa de menjar al carrer de Taulat. Va alleujar la gana a molts i, de la captura que un pescador li portava cada dia, reservava el peix blanc per a un alt comandament militar. Un dia es va atrevir a demanar-li un salconduit per recuperar el meu pare. L’home ho va intentar, però no ho aconseguia. I la dona del militar li va dir a la meva mare que no plorés, que no era l’única que el reclamava.
–¿Qui més demanava que tornés?
–La meva mare va anar a veure una dona que tirava les cartes. Li va dir que una dona rossa vindria a casa, es convertiria en la mestressa i posaria les nenes en un col·legi. Era la fulana del meu pare, Dolores, la llevadora que ens havia portat al món a la meva germana i a mi. Del disgust la mare es va quedar amb 38 quilos.
–¿Era veritat?
–Als quatre mesos va acabar la guerra i el meu pare va aparèixer tan tranquil. No el trobaven perquè havia passat al bàndol nacional i estava de cuiner en un camp de concentració. La meva mare li va dir que s’ho emportés tot menys les seves filles. Amb 11 anys em vaig posar a treballar en un molí de blat de moro.
–¿El seu matrimoni va ser millor?
–Em vaig casar als 18 anys amb un empleat de Renfe de Lleida a qui no podia ni veure, però la meva mare va valorar la seva feina a l’estació de França i em va dir: «Caseu-vos». No vaig saber veure que era alcohòlic. Bevia molt. Quan el sentíem venir, els meus tres fills i jo ens amagàvem a l’habitació i escoltàvem com ensopegava.
–¿Molts anys de matrimoni?
–60. El 1949 van trucar a la porta i em van donar un llibret amb un despertador dibuixat.
–¿Els Testimonis de Jehovà?
–Sí. Vaig polemitzar tres anys amb ells, fins que em vaig posar a llegir la Bíblia i vaig veure que la paraula de Jehovà era un bàlsam. La llegia d’amagat, perquè ell m’ho llençava tot.
–Difícil viure així.
–Un dia de Reis ell va tornar d’un bar amb una borratxera tremenda i ja no només es va ficar amb mi, sinó també amb la meva filla. Vaig treure forces i li vaig dir: «Agafa la teva roba i viu la vida com vulguis, però els nens no tornaran a veure això mai més». Ell va buscar els Testimonis de Jehovà, va deixar de fumar i de beure i va complir amb la seva feina. Ens vam batejar junts el 1963. Aquells tres anys van ser els més feliços de la meva vida.
Notícies relacionades–¿Va recaure?
–Sí. Va morir fa set anys i ara sóc la viuda alegre. Faig ganxet, canto, la porta està oberta als veïns. Pago un lloguer simbòlic i l’ajuntament, que és el propietari del lloc, ho respecta. La llàstima és que el Poblenou no és el que era. La humanitat no és la que era.
