La tribuna
La matança no s’atura
La intenció sembla ser fer la vida insuportable als palestins perquè se’n vagin "voluntàriament" i permetin l’annexió de la Franja. Això és neteja ètnica, un altre crim de guerra
Encara hi ha gent que creu que Déu va crear el món en sis dies... i que el setè va descansar per agafar forces abans de donar a Israel la Terra Promesa. També n’hi ha que miren cap a una altra banda davant realitats incòmodes com aquestes pasteres atapeïdes de pobres immigrants que arriben a les nostres platges, mentre es queixen perquè l’allau de turistes els deixa sense taula al seu xiringuito preferit. Però hi ha drames que no podem ignorar perquè, si no els denunciem, ens convertim en còmplices dels que els porten a terme amb el nostre silenci. No em refereixo a la guerra d’Ucraïna, on millor o pitjor –més aviat pitjor– hi ha dos exèrcits enfrontats, sinó a la massacre que pateix Gaza des de fa uns quants mesos.
No podem pretendre ignorància perquè la matança es porta a terme davant els nostres ulls i ens la mostra la televisió diàriament tot i que ja siguin 220 els periodistes assassinats, perquè les armes utiulitzades són nord-americanes i europees i, finalment, perquè l’autor és Israel, l’Estat democràtic amb més premis Nobel per càpita del món al qual cal exigir un comportament més civilitzat. I els israelians no es molesten a ocultar la seva decisió d’"aturar per complet" l’ajuda humanitària per "obrir les portes de l’infern... de la manera més ràpida i letal possible", com va dir Bezalel Smotrich, ministre de Finances. Més clar, l’aigua. Per això Israel impedeix entrar a Gaza la premsa internacional i també milers de camions carregats d’ajuda humanitària. Moshe Saada, diputat del Likud, va anar encara més lluny al reconèixer que: "Sí, mataré de gana els residents de Gaza. Sí, aquesta és la nostra obligació", i no m’estranya després que el ministre de Defensa, Yoav Gallant, anomenés "animals humans" els palestins. La intenció sembla ser fer-los la vida insuportable perquè se’n vagin "voluntàriament" i permetin l’annexió de la Franja. Això és neteja ètnica, un altre crim de guerra i contra la humanitat. El Parlament israelià acaba d’aprovar una declaració per reclamar també la sobirania sobre Cisjordània i la vall del Jordà. Allà el nacionalisme expansionista d’Israel està covant un altre conflicte (¿una altra intifada?) amb creixents enfrontaments entre camperols palestins i colons israelians avalats pel seu Govern i el seu Exèrcit.
Notícies relacionadesDes de Juli Cèsar els bel·ligerants han fet servir la fam com una arma de guerra: la van utilitzar els britànics contra Alemanya en la Primera Guerra Mundial (Bloqueig de la Fam), els nord-americans contra el Japó (operació Fam) i també més tard al Vietnam, però només es va incloure com a crim de guerra quan l’Estatut de Roma va establir el 1998 el Tribunal Penal Internacional (TPI). El que passa és que la intenció de matar de gana és difícil de provar, i malgrat tragèdies com les del Congo, el Iemen o el Sudan, mai s’havia perseguit fins ara quan, davant la clara voluntat que es percep darrere de les contundents afirmacions israelianes abans citades, el TPI ha emès ordres d’arrest contra el primer ministre Netanyahu, el ministre de Defensa i altres funcionaris israelians. Aquesta decisió pot establir jurisprudència al perseguir per primera vegada en la història la "política criminal de fam" i fer-ho contra líders d’un país occidental com és Israel, cosa que ha irritat el mateix Donald Trump, que ha sancionat el Tribunal i els seus jutges.
No denunciar l’extermini de població civil indefensa ens converteix en còmplices del crim i m’avergonyeix la feble reacció europea –pel remordiment alemany– davant aquesta atrocitat que un dia els jutges poden anomenar genocidi. Que el crim el cometi el poble que va patir l’Holocaust i que és l’única democràcia del Pròxim Orient ho fa encara més horrorós. Aquesta setmana Israel ha permès l’entrada a Gaza, amb comptagotes, d’una ajuda mínima que no resol el problema humanitari. Almenys francesos i britànics anuncien el reconeixement de l’Estat palestí, com ja va fer Espanya, i pressionen per a una treva que permeti el desarmament de Hamàs, l’alliberament dels ostatges i negociacions per a una pau duradora sense annexions i amb la perspectiva –per difícil que avui sembli– de dos estats entre el riu i el mar. També ho anuncia el Canadà, per a més irritació de Trump, que l’amenaça amb aranzels si ho fa. Però tot serà un brindis al sol si els Estats Units no pressionen Israel, perquè és l’únic que ho pot fer i el que amb la seva política permet el que passa.
