Un Oasis d'insults i bronques

Aquell dia vaig tornar a casa amb l'ànim encapotat per alguna traïció infantil i vaig topar amb el meu avi, que, després de calar-se la boina i guardar-se la navalla a la butxaca de la camisa, em va dir molt solemnement: «Mai intentis discutir amb un imbècil. Hauràs de posar-te a la seva altura i en aquest camp ell tindrà moltíssima més experiència».

Consells com aquest m'han convertit en un eunuc discutidor. Si m'estimo qui pretén discutir, em fa una llàstima gairebé infantil que ens fem més mal. Si qui em reclama per a una gresca no m'importa o ni el conec, m'envaeix una mandra atroç i penso que puc utilitzar el temps en alguna cosa menys avorrida. Això, evidentment, és més tara que virtut i no m'impedeix disfrutar (crispetes) amb altres que sí que ho saben fer.

Notícies relacionades

Pitjor és matar

‘European Bridges’

És el cas de la banda Oasis, com demostra el documental Supersonic que projecta el festival In-Edit. Els germans Gallagher van discutir abans d'aprendre a parlar. Durant molt temps, el més bo no eren els seus discos, sinó els seus insults. «En dos segles, els universitaris estudiaran la brillant retòrica de Noel Gallagher en les seves entrevistes com els nens d'avui miren els debats de 1850s entre Lincoln i Douglas», escriu Steven Hyden a Your Favourite Band is Killing Me, un assaig sobre rivalitats pop. També diu que, encara que els fans d'una banda es comportin com hooligans futbolers, «la diferència amb l'esport és que en la música, i en l'art, el triomf d'un no depèn de la derrota de l'altre».

No és que estiguem davant el Quevedo i el Góngora del rock and roll. Liam, per exemple, fa mesos que penja a Twitter fotos poc afortunades del seu germà amb la paraula «Patata». En una escena del documental, Noel mira Liam amb un amor indissimulat mentre aquest, que sembla que acaba d'esnifar tota la línia de banda del camp del Manchester City, fa el mariscal bramant que pensa viure per sempre i volar més enllà del sol. Després el germà gran diu que el discurs del petit serviria per a un anunci antidroga. Com cantava Smokey Robinson: «No m'agrades, però t'estimo». D'això van moltes cançons i moltes vides.