Els convidats

I un dia et truquen per telèfon i et diuen que s'ha mort algú que estimaves molt, un membre d'una família que durant anys va ser la teva (amb la qual vas compartir Nadals i casaments i festejos diversos) i que, a vegades, ho segueix sent. Els orfes, els nòmades sentimentals que hem hagut d'escollir la nostra família, en tenim unes quantes i solen ser fantàstiques.

Aconsegueixes entendre, a través del plor a l'altra banda del telèfon, que la jove va ser envestida per un tramvia, que va morir a l'instant, que no va patir, que no va tenir temps d'adonar-se del que li passava. I telefones a alguns amics, no per dir-los que S. s'ha mort, sinó per dir-los que és impossible que S. s'hagi mort. Com que no aconsegueixen dir res, penses que estan una mica tontos, t'armes de paciència i els expliques que és impossible que una noia jove i llesta i guapa (però encara que hagués sigut lletgíssima i bleda) i bondadosa i divertida (encara que hagués sigut malèvola i un plom) i amb tantes coses encara per fer a la vida, s'hagi mort.

Steiner i Oppenheimer

I de sobte, sense que vingui a to, recordes l'anècdota que explica Steiner sobre Oppenheimer. Segons sembla, un dia, en un passadís de la universitat, va sentir com el físic li deia a un dels seus alumnes: «¡Vostè és tan jove i ja ha fet tan poc!». Els expliques als teus amics que S. era precisament el contrari, que havia fet moltes coses, però que n'havia de fer moltes més, que és impossible que s'hagi mort. Només són capaços de dir-te que ho senten moltíssim.

I llavors et repeteixes cent vegades, mil vegades, dues-centes mil vegades, l'extraordinària frase de Heidegger: «Som els convidats de la vida». Res més. I els convidats, un dia, se'n van.

Uns convidats que, si eren ben educats i decents, van deixar la casa una mica millor que com estava abans d'arribar-hi, potser van deixar un ram de flors a sobre de la taula del menjador o un dibuixet sobre la tauleta de nit o una carta al prestatge de la xemeneia. Potser van netejar els vidres perquè entrés més llum a la casa i tot fos més alegre i suportable. Potser van escombrar a consciència el terra emportant-se alguna cosa del patiment i de la pena que tots arrosseguem.

I se'n van

Notícies relacionades

Ferraz, la Moncloa i l’UCO

Una opa amb més transparència

Potser van donar llustre als miralls perquè al mirar-nos-hi no ens veiéssim tan lletjos i espantats i, gràcies a això, el nostre propi reflex va canviar i es va tornar més amable i somrient. Potser van teixir mantes invisibles amb què abrigar-nos quan ens sentim sols. Potser van deixar un pastís de formatge a la nevera.

Tots els convidats se'n van un dia. L'únic que podem fer els que ens quedem és seguir arrencant les males herbes del jardí, posar-li menjar a la tortuga i començar a fer, lentament, les maletes.