Sagarra i el seu temps

Mary Ann Newman, la traductora i catalanòfila de Nova York, ha passat per Barcelona i lo ha aprofitat per presentar la seva traducció a l’anglès de Vida privada, de Josep M. de Sagarra. Dies enrere, doncs, a la seu de l’Institut Ramon Llull, el seu director Àlex Susanna va explicar que aquesta Private life, publicada per Archipelago Books, farà companyia a d’altres clàssics catalans versionats a l’anglès com  ara Pla, Rodoreda, Sales o Raimon Casellas. Després, Mita Casacuberta, Perico Pastor i la mateixa Mary Ann Newman van llegir diversos fragments de la novel·la de Sagarra, en català i en anglès, i van explicar per què els havien triat. La conversa va fluir entre elogis i apunts savis. Ara fixaven el context social de la novel·la, que no deixa res per verd, adés discutien els odis i amors que implica traduir un text tan esplèndid. La coberta de l’edició americana, il·lustrada amb un quadro de Ramon Casas potser molt lànguid, els portava a discutir quina estètica s’adiu més amb l’atmosfera de Vida privada. ¿La concupiscència de Grosz? ¿La sornegueria de Xavier Nogués?

Escoltant-los parlar i llegir la prosa de Sagarra, em vaig adonar que passen les dècades i el seu verb fàcil, ric i exuberant, una festa a cada frase, no s’ha descolorit gens. Al contrari. A vegades la frescor d’una altra llengua t’obre noves perspectives i mentre Mary Ann Newman llegia la seva versió en anglès, d’una competència enlluernadora, vaig ser més conscient de la connexió urbana de Vida privada amb la literatura del seu temps. Sagarra la va publicar el 1932. Dos anys abans, Noel Coward va estrenar a Londres la seva Vides privades, una comèdia sobre els embolics amorosos de l’alta societat (la coincidència en el títol potser no és casual). A Berlin Alexanderplatz, de 1929, Alfred Döblin ens instal·lava en el submón de la ciutat a través d’un antic presidiari de la classe obrera. A Conte somiat, del 1925, Arthur Schnitzler explorava l’atracció de l’abisme sexual a la Viena de les classes benestants... Em pregunto si aquest univers compartit i cosmopolita és la clau que ha fet que Sagarra hagi creuatper fi l’Atlàntic.