Susana Díaz davant els «emergents»

Hi ha gent que creu en miracles. I en política n'hi ha hagut. Però, excepte un miracle, veig impossible que Susana Díaz sigui elegida demà. No només això, no crec que ho sigui fins passat el 24-M. Els seus enemics cridaran que és un fracàs. Però no ho és, és una cosa normal. Susana va decidir i va jugar bé les seves cartes. Va anticipar les andaluses perquè sabia que l'any final de legislatura amb IU seria d'infart i li faria perdre imatge. Va anticipar les eleccions, que es creia amb forces de guanyar tot i la jutge Ayala i l'escàndol dels ERO, per no «contaminar-les» amb les municipals o legislatives en què creia, amb raó, que el seu socialisme amb empelts populistes tindria menys tirada.

Les va anticipar per no donar temps al nou rival de l'esquerra, Podem, i evitar que ja concorregués amb algun trofeu (potser amb la jutge Manuela Carmena a l'alcaldia de Madrid). Va jugar i va guanyar. Malgrat el descrèdit del bipartidisme, va conservar els seus 47 diputats del 2012, mentre que el PP (llavors el més votat) perdia ni més ni menys que 22 escons, fins a 33. I Podem va quedar molt lluny amb 15.

Va guanyar amb excel·lent, però sense matrícula. Sense majoria absoluta. I ara li toca aguantar. Els que han perdut (el PP i IU) no faran cap favor a la líder del partit que governa des de fa 33 anys, un rècord superior fins i tot al de Pujol. I les forces emergents només poden facilitar la investidura (amb l'abstenció) quan obtinguin més avantatges que inconvenients. ¿Què guanya ara Albert Rivera si li posa les coses fàcils a Díaz? ¿Discussió interna i que el PP l'acusi de ser «company de viatge» del PSOE? Seria gairebé suïcida. Una altra cosa serà després del 24-M.

¿Quants possibles votants del PSOE, o del PP, o de Ciutadans, guanyarà Pablo Iglesias a Madrid o València si Podem ajuda avui els socialistes? Cap. Una altra cosa serà quan el favor pugui ser correspost amb, per exemple, l'alcaldia de Cadis, que el PP pot perdre.

Susana no s'ha de posar nerviosa. Seriosa sí, perquè el retard a formar govern és mala cosa, però sense perdre el somriure i sense que aflori la impaciència o el mal humor. Ha de saber aguantar dues o tres setmanes en què, a més, el focus es traslladarà, si ella es conté, a la campanya de les eleccions municipals. Va jugar i va guanyar, però no al 100%. No té majoria absoluta i haurà de governar amb pactes estables o negociant cas per cas.

Per això és un error, i fins i tot contraproduent, que es tregui de la màniga propostes improvisades com que a les eleccions autonòmiques hi hagi una segona volta perquè la força més votada s'asseguri la governabilitat. Agitat per la líder d'un partit que ha manat durant 34 anys, el fantasma de la ingovernabilitat només provoca una gran riallada. Andalusia no és la Itàlia de Renzi. I tampoc beneficia Susana Díaz coincidir amb el PP, que, quan divisa problemes immediats a Madrid o València, advoca per garantir per llei el govern de la primera llista. Aquestes coses no es proposen dues setmanes abans o després d'unes renyides eleccions, sinó amb molt temps per endavant i voluntat de consens.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

També Artur Mas va esgrimir aquesta exigència quan Pasqual Maragall li va guanyar la presidència de la Generalitat el 2003 encara que, més prudent, no va voler mai convertir-ho en llei.

El referèndum de Monago

Encara que per a ridícul, el de l'inefable president de la Junta d'Extremadura, Juan Antonio Monago, que al seu programa electoral propugna que els extremenys es pronunciïn en referèndum sobre la reforma electoral. Com escriu Lucía Mendez a El Mundo: «Proposar un referèndum en una comunitat autònoma és el que li faltava a la festa popular... si Monago fos socialista, el PP diria que segueix l'esbojarrat camí d'Artur Mas».