Sánchez, l’imprescindible

Amb la seva desimboltura habitual, el president del Govern n’ha tingut prou amb tres dies per transformar l’escàndol més gran gravat del PSOE en "aquest error que hem comès". Més enllà de la seva perillosa equiparació amb la continuïtat de Mazón, un president del Govern no pot plantejar reptador que "ja es veurà qui són els delinqüents de debò", com si Espanya fos un Estat fallit. La seva síntesi d’un escàndol amb "algunes veritats i moltes mentides" s’assembla massa al "tot és fals, tret d’algunes coses" de Mariano Rajoy. Sobre la insistència que la seva renúncia propiciaria un Govern PP-Vox, demostra molt poca fe en la capacitat de regeneració socialista i en les enquestes del CIS. A part de confessar que la majoria de votants no sostindrien avui la seva estructura, un comportament antidemocràtic.

Notícies relacionades

La cadira de Bad Bunny

Els alcaldes i el Mediterrani

Pedro Sánchez mira de fer una creu i ratlla amb relació a les ferides obertes, com un jugador lesionat que a l’accelerar la recuperació arrisca una recaiguda de més gravetat. La determinació presidencial, dejuna de remeis creïbles, obliga a preguntar-se si la crisi desencadenada per la seva pèssima gestió dels recursos humans té cap solució. No sap quin camí ha d’agafar, la traducció catalana de zugzwang és atzucac, però la política i els escacs no admeten la immobilitat. S’ha de continuar jugant, i jutjant.

Com tants governants, Pedro Sánchez ha decidit que és imprescindible. No és clar si omet anomenar Santos Cerdán per vergonya o perquè li roba protagonisme. Al no solucionar l’endimoniat problema que ha plantejat la seva supèrbia, passa a protagonitzar l’escàndol. I a l’escamotejar la resposta sobre el coneixement que tenia de les aventures de llarga durada de la banda, amplia la seva responsabilitat in vigilando a una culpa in tolerando. El pitjor de les notícies falses és que de vegades l’encerten, encara que sigui per casualitat.