El segon sexe
Despullades
Com en els quadros antics, el cos femení se segueix entenent com un element d'exhibició
Francisco de Goya es prepara per a una cita tan llòbrega i inquietant com algunes de les seves pintures. 15 de març de 1815. Fa exactament 200 anys. L'endemà, s'ha de presentar davant la Cambra Secreta de la Inquisició de Madrid per reconèixer i declarar si l'escandalós retrat de La maja desnuda és obra seva, per encàrrec de qui l'ha pintat i amb quina finalitat. No se sap res del que va succeir aquell dia. No se'n conserva cap declaració. Tan sols la sospita que el cardenal Luis María de Borbón y Vallabriga, amic de l'artista, va intercedir per aconseguir l'absolució del pintor. Les dues majas, la vestida i la despullada, van ser requisades i ocultades al públic a l'Academia madrilenya fins al 1901. Anteriors al quadro de la discòrdia, hi ha escasses referències en la pintura espanyola de nus femenins, i encara menys que mostressin el pèl púbic. Considerat tema tabú, la pell femenina havia de preservar-se de les mirades.
El pensament, les relacions de poder, els interessos de cada època queden plasmats en l'art. Si el contemplem com un mitjà per comprendre l'evolució de la societat, la pell femenina és un llenç en què, durant segles, ha estat reflectida la seva absència d'autoritat. Pura o puta. En els olis de tradició europea, el cos nu de la dona va servir per il·lustrar un dels dos extrems. O era utilitzat per sacralitzar els valors més virginals, representats per pells blanquíssimes i llargs cabells daurats, o es plasmava per alliçonar en la culpa i el càstig. Deessa o bruixa, sempre símbol, sempre cosa. En qualsevol cas, mai igual a l'home. Mai una representació real. Dones despullades que sempre es mostraven, s'exhibien per ser jutjades, per delectar l'espectador masculí. Només un grapat d'excepcions posaven de forma natural. La majoria eren dones lànguides, amb la mirada fixa en l'espectador o observant-se, vanitoses, en un mirall. Mostrant-se sempre per alimentar desitjos aliens.
L'escriptor, pintor i crític d'art John Berger va publicar el 1972 Maneres de mirar, un assaig que marcaria per sempre la manera d'interpretar l'art. Berger sostenia que «els homes miren les dones i les dones es contemplen a si mateixes mentre són mirades». Unes mirades que els recorden constantment l'aspecte que tenen o haurien de tenir. Unes mirades que pesen en la seva pròpia acceptació i que els recorden que no són simples cossos despullats, sinó cossos exposats.
A una conclusió semblant a la de Berger, però menys reflexiva, devia arribar la sufragista Mary Richardson unes dècades abans. Quan el 10 de març de 1914 va irrompre a la National Gallery de Londres armada amb una destral curta de carnisser i la va emprendre amb La Venus del mirall de Velázquez. L'atac vandàlic es va saldar amb set talls nets que van ser reparats pels restauradors del museu i sis mesos de presó per a ella. Encara que la premsa de l'època va retratar l'activista com una simple desequilibrada i radical feminista, la seva acció formava part d'un autèntic moviment revolucionari que lluitava pel sufragi de la dona i en què les líders van patir una repressió brutal. Richardson la va emprendre contra el llenç en protesta per la detenció d'una companya del moviment i, evidentment, per denunciar la utilització del cos de la dona com un objecte. En una entrevista el 1952, va comentar que no li agradava «la manera com els homes que visitaven el museu quedaven sorpresos tot el dia al davant del quadro».
Observem aquells quadros antics i els comparem amb la imatge actual de la dona en la publicitat i comprovem que hi ha una mirada que es perpetua. En massa casos, el cos femení segueix entenent-se com un element d'exhibició. La postura, l'expressió de les cares no destil·len llibertat, sinó que s'ofereixen per al plaer. Un objecte disponible. Un cos regit per unes obligacions estètiques tan severes com irreals. Fins i tot la passivitat, aquell llanguiment de segles pretèrits, hi continua. Mentre en la vida real les dones es vesteixen de superwoman i emprenen una frenètica carrera per mirar d'assolir l'impossible, en la fantasia publicitària segueixen desmaiades com Blancaneu, adormides sense res que desperti el seu interès, esperant el petó d'un príncep per despertar-se.
Així, la nuesa femenina es converteix en l'última disfressa de la qual resulta impossible desprendre's. En lloc de considerar la pell com la representació més pura de la nostra essència, de la nostra realitat, la convertim en una nova màscara. No només seguim exposades, sinó que ens mirem i sentim el pes d'altres mirades. En funció d'elles ens jutgem, ens agradem o ens reprovem. La Santa Inquisició es va abolir definitivament a Espanya el 1834. Però encara queden molts tribunals per enderrocar, començant pel de la mirada pròpia.
