Política i teoria de jocs

Aquesta vegada la rentrée és generosa amb els que ens interessem per l'ús de models teòrics per analitzar determinats processos polítics. Es tracta bàsicament d'estudiar el comportament de dos o més actors involucrats en un procés del qual no es poden desvincular unilateralment. És a dir, estem de ple en el terreny de la interdependència. De la teoria de jocs ens interessen aquí dues o tres coses concretes: com elaboren les estratègies els diversos jugadors, com es prenen les decisions (tant proactivament com reactivament) i com a vegades, fins i tot en casos molt clars, els actors incorren en el dilema del presoner i opten clarament per no cooperar entre si encara que això sigui autodestructiu. Aquest dilema ha estat motiu de molts estudis (Merrill Flood, Albert Tucker, els treballs de la Rand Corporation durant la guerra freda, etcètera) i es resumeix en aquesta doble pregunta: ¿per què dos (o més) actors decideixen no cooperar encara que fer-ho aniria en interès de tots dos? i ¿per què prefereixen optar per un resultat de perd-perd (lose-lose game)? O també: ¿per què, si al final cooperen, és per variables no racionals?

Tenim tres exemples molt a mà. En primer lloc, els dilemes d'Obama i la seva política exterior al Pròxim Orient, que molts mitjans qualifiquen de dubitativa quan en realitat potser és només prudent. Al president dels Estats Units se li presenten diversos dilemes i contradiccions. Washington recolza, amb condicions, el Govern de l'Iraq, estret aliat de l'Iran, que al seu torn és el principal suport del règim de Síria i de Hezbol·là i el principal enemic d'Israel, que és el principal aliat dels... EUA. Segons aquesta equació, Washington recolza un estret aliat de l'Iran a la vegada que defensa Israel, etcètera. El dilema és com reordenar el puzle d'aliances i prioritats en l'eix negociació-confrontació perquè no s'acabi tot en un hi perden tots. Sort que l'Estat Islàmic ha ofert -temporalment- un enemic comú a pràcticament tots els altres actors.

Segon exemple, aquest més fàcil. ¿Com creuen que el Consell Europeu ha elegit recentment com a líders el senyor Tusk i la senyora Mogherini? Elecció racional, se suposa: després de deu mesos d'àrdues negociacions, de considerar uns quants candidats i de ponderar currículums, ¿han arribat a aquests dos candidats per pura elecció racional en funció del càrrec respectiu? Bé, no ha estat exactament així. Es tractava, segons confessió d'un alt dirigent europeu, que amb els dos candidats es complissin diverses condicions: un del nord, una del sud (d'Europa); un noi, una noia; un de dretes, una d'esquerres; un de l'est, una de l'oest (d'Europa). Vostès mateixos poden fer l'equació tenint en compte que el consens ha de ser total i a 28. És a dir, que per als dos màxims càrrecs de la UE el criteri s'inspira en la matemàtica més elemental: un mínim comú denominador a 28. La bona notícia és que, per poc que facin (i pot ser que ho facin realment bé), enlluernaran en comparació amb aquests gegants de la història que han estat Van Rompuy i Ashton. Com veuen, elecció racional en estat pur.

Notícies relacionades

La banca no és romàntica

L’AVE, una ratera que asfixia Adif

El tercer exemple és molt més pròxim, i es basa en dos cercles concèntrics: les relacions (negociació-competició) entre Artur Mas i Oriol Junqueras, i com l'anàlisi de les diverses hipòtesis afecta tots els altres actors del procés (ens limitem a considerar partits). Per començar, els que ho tenen més fàcil perquè no han hagut de canviar de posició els últims dos anys: el Partit Popular i Ciutadans. Únicament han d'estar pendents dels seus pròxims resultats electorals, cosa que a mitjà termini inclou eleccions municipals, generals i gairebé segur autonòmiques (les famoses plebiscitàries). En segon lloc, el dilema per als que han comès l'error de ser-hi i no ser-hi, com ICV i sobretot el PSC, perquè en cap cas s'han pronunciat per l'opció independentista però sí (a mitges) pel confús dret a decidir, i encara que els salvarà el fet que el 9 de novembre no hi haurà consulta al final pagaran un elevat preu electoral per tot el que han fet i han dit aquests últims dos anys.

Queda el tema central. Aquests dies són prodigiosos. Mas reuneix la seva cúpula institucional i el missatge formal és que hi haurà consulta, mentre que el senyor Vila o la senyora Ortega diuen coordinadament que si no és legal no hi haurà consulta. Mas creu que  guanya temps, i Junqueras solament ha d'esperar les municipals, les generals i, sobretot, les plebiscitàries. A curt termini, Mas està en un escenari perd-perd faci el que faci, i Junqueras el contrari, perquè  hi guanya si hi ha consulta i hi guanya si no n'hi ha però arrasa electoralment tres vegades seguides. Aquí el misteri, en termes de presa de decisions, es diu Mas. I no es perdin els aclariments que ens va donant el senyor Homs.