Guerra no és...

Segons passen els dies analistes, opinants i polítics afirmen que això és una guerra. Que estem en guerra. Però des del meu punt de vista, una guerra és una altra cosa ben diferent. Els últims dies de gener i primers de febrer vaig estar a Sarajevo, per raons de feina i per tornar a visitar vells amics i coneguts. Com que no hi ha un vol directe Barcelona-Sarajevo, les escales obligades a l’anada i a la tornada van ser els aeroports de Munic i Viena, amb molta gent anant i venint (encara) en totes direccions. Com tantes vegades, els passatgers de la zona Àsia-Pacífic portaven tots mascaretes, però ningú més. Amb alguna excepció, que pocs dies després vaig entendre.

En alguns taulells de trànsit, el personal portava mascaretes, o més ben dit, se les posaven quan havien d’atendre els passatgers abans esmentats. A la meva tornada, aquests dies he contactat amb dues persones de Sarajevo via Skype o ‘e-mail’, que també estan ja confinades. I va sortir el tema de la guerra. Entre l’una i l’altra els comentaris deien el següent. ¿Això és una guerra? I ara. Si alguna cosa té en comú amb la guerra és potser l’avorriment derivat del confinament, però vaig al lavabo, corre l’aigua de l’aixeta i del WC. Obro i tanco el llum, i hi ha electricitat. Surto puntualment a comprar i puc comprar menjar, potser sense tanta varietat, però hi ha menjar. L’altra deia que es dedicava a llegir, a pintar i a fer punt. ¿Algun punt més en comú amb quan hi havia guerra? Ara pot ser avorrit, menys el pànic dels bombardejos, els franctiradors, circular a 150 km per hora per arribar a l’Hospital de Kojevo (la primera frase que s’aprenia a l’arribar a Mostar i Sarajevo: «Pazi snaijper (‘vigila, franctirador’)». Avorrit però sense pànic... Allò va durar tres anys i mig, ara fa tres setmanes que podem mirar sèries i fer mems sobre com de grassos i grasses estarem a l’estiu.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Hi ha hagut altres situacions de guerra, tres esclats només a Gaza, els interminables tocs de queda també a Cisjordània durant la segona intifada i, per fer memòria, la guerra civil libanesa (amb, a més, les diverses intervencions militars d’Israel i Síria a costa dels civils libanesos) entre el 1975 i el 1990. Un dels meus coneguts, el Karim, ara professor a la Universitat de Beirut, tenia quatre anys quan la guerra civil va començar, i estava acabant el batxillerat quan el 1991 va acabar, i ni ell ni la seva família van sortir mai de Beirut. La frase matinal, si es creuaven (a l’escala) amb un veí, era: «Shu fi? Ma fi chi. (‘¿Com va? Res de particular...’».

Podem passar a Somàlia, l’Afganistan i una llarga llista de llocs on no paren de passar coses que, francament, no haurien de succeir. I aquí, en la seva pròpia dimensió, passen coses lamentables i terribles. Jo no pensava veure Metges Sense Fronteres muntar un hospital de campanya a... ¡Igualada! I nosaltres fent mems, que està molt bé, feia temps que no rèiem tant, fins que no podem veure les xifres de baixes de diversos tipus. Però això no és una guerra.