Anar al contingut

La situació de l'OTAN

No és Macron, és Trump

Evan Vucci

No és Macron, és Trump

Pere Vilanova

La política exterior del president dels EUA consisteix a debilitar una a una totes les institucions internacionals que no li agraden

El principal problema de l’OTAN no es diu Macron, es diu Trump. L’OTAN, nascuda el 1949 com un dels principals derivats de l’inici de la guerra freda, presenta un curiós balanç. Alguns l’anomenen «una mala salut de ferro». És una poderosa màquina militar, o millor dit, politicomilitar. El seu principal èxit entre 1949 i 1990 va ser paradoxal: no va haver d’entrar mai en operacions militars, el propòsit per al qual va ser creada era contenir (o dissuadir) la Unió Soviètica, que, no ho oblidem, hi va respondre llavors creant la seva pròpia aliança politicomilitar, el Pacte de Varsòvia.

Va ser sens dubte un èxit que les dues aliances van compartir molt a pesar seu. L’argument era sòlid: «Gràcies al fet que existeixo, l’altra part, l’enemic, no em pot atacar». En termes militars, ¿és possible més èxit? La guerra freda tenia una lògica imparable, de partida d’escacs en la qual les armes nuclears van garantir des de molt aviat que allò seria en termes militars una llarga partida destinada a acabar en taules.

¿Així que no va guanyar ningú? I tant, va guanyar en termes polítics l’Aliança Atlàntica, que el 1991 es va quedar sense enemic i en un estat de considerable desconcert estratègic. Del qual no ha sortit encara, aquesta és la qüestió fonamental. En la seva segona vida, des de 1991 fins avui, l’OTAN ha sigut una cosa molt més complexa de gestionar. En ocasions als 90, amb Clinton, va ser cridada a aparèixer com el «braç armat» d’un cert multilateralisme occidental. Vegeu Bòsnia Hercegovina i Kosovo, on sota el lideratge dels Estats Units l’OTAN actuava amb força però en nom d’una certa visió del dret internacional.

El conflicte afganès

En la dècada següent, ja dins del segle XXI, l’OTAN va haver d’aprendre a dir que no. Per exemple al president Bush i la seva delirant aventura militarista de la invasió de l’Iraq el 2003, ni més ni menys que a la seu de les Nacions Unides.  A aquests efectes, el ‘no’ va arribar de la mà del més Gaullista dels presidents francesos, Jacques Chirac. Però paradoxalment per les mateixes dates, l’OTAN es va enrolar en el conflicte afganès sota les sigles ISAF i sota comandament nord-americà, per la simple raó que hi havia un mandat explícit del Consell de Seguretat de l’ONU per utilitzar la força a l’Afganistan contra una galàxia «talibana» i en recolzament d’un govern a Kabul, que sens dubte era legal però d’escassa legitimitat.

En suma, amb la fi de la guerra freda l’OTAN va passar de guanyar sense combatre a implicar-se en combats militars gens fàcils de guanyar. És a dir, no és el mateix no perdre una guerra que guanyar-la, perquè el que més costa d’una guerra és, a més de no perdre-la militarment, guanyar-la políticament. I aquí arriba el més difícil per a l’OTAN, que no és si Macron alça la veu o Merkel intenta matisar el to. El pitjor és Trump, la política exterior del qual consisteix a debilitar una a una totes les institucions internacionals que no li agraden. És a dir, totes. Aquí és on l’OTAN ho té difícil.