L'han raptat

Han raptat la teva filla. Sí, se l'han emportat. Et diuen que no saben què faran amb ella. Però tu ho saps. I tens por. Durant dies, durant setmanes. No menges, ni dorms, no vols el teu cos ni la teva vida, perquè et falta ella, perquè no saps, perquè imagines, perquè et mors al pensar-ho... Ara et diuen que potser sí, que el pitjor s'ha complert. Que ja la deuen d'haver violat. Diverses vegades. Que ja l'han venut com a esclava sexual. Que potser ara, en aquest instant en què penses en ella -sempre-, està patint. Estan abusant d'ella i potser ja no deixaran de fer-ho mai. Potser no tornaràs a veure-la mai més a la vida. Mai més sentiràs aquelles rialles que també han raptat. I penses que això és insuportable. Que ser dona és una maledicció. El teu cos dóna vida i pel teu cos t'humilien, et maltracten i, també, et maten. El sac de tots els cops, el pou en què es vomiten la ràbia i les frustracions.

Han raptat la teva nena. Sí, se l'han emportat. Amb les seves més de 200 companyes del col·legi. La teva petita és negra, vivia a Nigèria, però també és teva. Perquè en el joc del món cada fitxa té la seva importància. I la indiferència també mou la partida. Com els governs que pacten amb altres governs. Gas, petroli, armes o productes són les paraules que encapçalen els tractes. Transaccions en què només compten els números però mai la lletra menuda. Aquesta en la qual es llegeix esclavitud. També la de la teva nena.