Del mantra al vodú

Tres reflexions inicials per fixar el tema. Per un costat, mantra és una paraula sànscrita que es refereix a sons (fonemes, paraules o grups de paraules) que, segons algunes creences, tenen un poder psicològic o espiritual. El terme també s'utilitza com a figura retòrica per subratllar la tendència del subjecte a la repetició neuròtica amb la finalitat de fixar i reforçar un pensament circular. Per un altre costat, el vodú és una religió animista practicada a Haití (i a Cuba amb la variant de la santería, o al Brasil amb el candomblé) que es basa en sortilegis repetitius, amb l'esperança que al final «alguna cosa passi», però com que no passa res s'ha de repetir la sessió sense parar. I en tercer lloc, el pas del temps i el seu valor re­latiu.

APLICAT aquest tercer assumpte a l'anomenat procés sobiranista, a alguna gent li sembla que va començar fa molt temps, o potser és que se li està fent tot molt llarg. En altres paraules, després de les prestacions del Congrés dels Diputats fa dues setmanes, i de la seva rèplica al Parlament l'endemà, molta gent comença a tenir la sensació que estem en ple dia de la marmota. Els arguments dels uns i dels altres es repeteixen sense pausa però sense pressa, tots invoquen una voluntat de diàleg directament proporcional a la immobilitat de les posicions respectives. I al final, ¿què? Dit d'una altra manera, estem cada vegada més entre el mantra i el vodú. Si anem repetint conceptes i anem reiterant sortilegis, al final «alguna cosa passarà». O no.

Per exemple, al Parlament el president Mas va tornar a reiterar el que és obvi. Segons els experts del Consell Assessor per a la Transició Nacional, hi ha cinc vies legals per a la consulta. Que es redueixen a una: pot haver-hi consulta si hi ha pacte, un acord negociat amb l'Estat, i ja sabem que no n'hi haurà perquè els vots del Congrés no canviaran. Queden llavors les famoses «eleccions plebiscitàries», que, segons va dir el president recentment al diari francès Le Figaro, són l'escenari més probable. La seva convocatòria és competència del president de la Generalitat, i per tant és legal. Però són eleccions al Parlament de Catalunya, i alguns partits les consideraran plebiscitàries (i així ho diran en els seus programes), i altres no.

De manera que s'haurà d'esperar els resultats, i llavors ¿què? No gran cosa, perquè el president ha dit per activa i per passiva que no hi haurà declaració unilateral d'independència. El conseller Homs ha insistit: «La consulta es farà, per descomptat, en el marc de la legislació vigent» (sic). El soci de coalició (Unió) encara ha estat més contundent. I menys ERC, els altres partits no semblen estar pel tema. I llavors surt de nou el tema d'una suposada «legalitat internacional» que Mas invoca amb to misteriós i el Consell Assessor per a la Transició Nacional exposa diverses raons -de nul·la consistència amb el Tractat de la UE- per les quals... el Govern català no pot garantir res. I Brussel·les torna a repetir que, separada d'Espanya, Catalunya d'entrada queda fora de la Unió a tots els efectes.

Aquest bucle ja el vam viure el setembre del 2012: manifestació multitudinària de la Diada; el president baixant a la plaça de Sant Jaume, on un curiós parterre d'intel·lectuals l'esperava, i llargs mesos d'invocacions: «Recorrerem a instàncies internacionals». Després, les eleccions anticipades del novembre del 2012 i la patacada del candidat Mas i la seva campanya electoral hiperpersonalitzada, i així fins a la Diada del 2013, l'èxit de la cadena humana i de nou el bucle del mantra de «hi haurà consulta el 9 de novembre».

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

FEM balanç: en els pròxims 20 mesos hi haurà eleccions europees (per cert, ¿i la candidatura única sobiranista?, ¿i el seu programa unitari?), eleccions municipals i eleccions generals, i mentrestant, «eleccions plebiscitàries» a Catalunya. Tot això impulsa els partits a competir, no a fusions, programes únics o sobiranismes liderats per un líder acceptat només pel seu propi partit. I tot això, per a vergonya del Parlament, sense llei electoral de Catalunya (l'única de les 17 comunitats autònomes que no la té), sense junta electoral pròpia per organitzar la consulta, sense disposar del cens i sense llei de consultes, que no arribarà gairebé ni a publicar-se perquè serà recorreguda i suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional.

Això no fa millor l'altra part. L'espectacle del Congrés va ser l'altra cara de la moneda, una pobra reedició de l'«Espanya una i no 51», amb Rosa Díez en el paper de policia dolent, Rubalcaba de policia federalista, i Rajoy de policia avorrit. Hi ha un problema de fons, però l'instrument per resoldre'l és el seu principal obstacle: una classe política abstreta, fragmentada, centrada en la competició per la seva quota de poder institucional.