Un gest imprudent

La posició de Sánchez a la foto de família que va precedir ahir a l’inici de la cimera és simptomàtica del seu aïllament. Potser és l’únic que compta amb incrementar ara només gradualment la despesa comptant que el 2029 l’Aliança pugui decidir quedar-se a mig camí. O potser és l’únic que hagi decidit verbalitzar aquesta voluntat de guanyar temps. Però quedar en solitari i a la intempèrie en el seu enfrontament amb Trump és una imprudència , i encara més quan aquesta soledat a Europa no és menor a Espanya, on governa en minoria i subjecta a pressions incompatibles entre si dels seus socis. La creença compartida per la majoria que el 2,1% defensat pel president del Govern no permet arribar als objectius fixats per al pròxim decenni és un fet; l’absència en el debat atlantista de com encaixar en el camí d’estabilitat pressupostària aquest objectiu final del 5% del PIB també ho és. Però l’amenaça sobre l’economia espanyola hi és, i el president dels EUA s’ha ocupat de remarcar-la, tot i que la seva afirmació que doblaria els aranzels a Espanya en un futur acord de comerç no encaixi precisament amb el fet que les negociacions respecte a això estiguin establertes amb el conjunt de la Unió Europa. Brussel·les no hauria de tolerar, ni pot fer-ho, que el cas espanyol s’esqueixés del pacte general al qual arribi amb la Casa Blanca a principis de juliol. La millor protecció per al nostre país és el fet de formar part de la Unió. Però Sánchez no pot pretendre que la UE el defensi de Trump mentre manté una posició unilateral i aïllada en la política de defensa.

Cal veure ara si en el camí cap al 5% s’obrirà la mà a solucions més o menys imaginatives. Per exemple, Itàlia ha defensat el 5%, però pretén incloure en l’increment de despesa la connexió de l’illa de Sicília amb la península de Calàbria, una obra civil, sens dubte important, però de valor discutible en l’esquema de defensa del flanc sud de l’OTAN. La flexibilitat del document aprovat a què s’ha referit Sánchez sembla insuficient perquè colin a la seu central de l’OTAN alternatives de tan discutible consistència. I és una incògnita que ningú és capaç d’aclarir sospesar fins a quin punt Europa fa els passos adequats per armar la tantes vegades invocada autonomia estratègica que l’alliberi en part del llast de sotmetre els seus interessos als objectius globals dels Estats Units.