Les margarides

Feia fred com només pot fer fred a París quan no t’has abrigat bé. Un fred humit, persistent i salvatge. M’havia confós d’estació de metro –en aquell temps em confonia sempre d’estació, d’andana i de barri– i corria pel carrer que no era, camí de l’Studio des Ursulines, on projectaven una ­pel·lícula que tenia moltes ganes de veure, des que una foto en blanc i negre de dues noies en biquini op-art i un nom, Vera Chytilová, m’havien quedat gravats a la memòria. Es deia 'Les margarides' (1966) i durant hora i mitja recordo un torrent d’imatges i veus en txec, una morena que es deia Marie 1 i una rossa que es deia Marie 2, sons, ambients, bombes, explosions, herba, camp, menjar volant... que em va impressionar d’una manera indeleble.

Notícies relacionades

Menys humanitat

EL BCE aspira a l’estabilitat

Recordo haver sortit del cine sense fred, commocionada, emocionada i en estat de xoc. Les pel·lícules també podien ser això. Vint anys després del seu rodatge, seguia sent tan viva, gamberra i estimulant com en el moment del seu rodatge. I ja al metro, de tornada a casa, no m’abandonava la idea que les pel·lícules també podien respirar aquella llibertat salvatge que traspuava, i traspua, Les margarides. I precisament aquesta llibertat va ser la que li va costar la seva carrera a la seva directora, Vera Chytilová. Després del rodatge de Les margarides, es va produir la Primavera de Praga i la directora només va poder rodar un altre llargmetratge, després del qual se li va prohibir explícitament tornar a dirigir. Es van destruir totes les còpies de la pel·lícula a Txecoslovàquia i només es van conservar a França i els Estats Units. Va tornar a treballar a la televisió, ja als anys 80, però va patir els atacs de la premsa, que la va qualificar amb tots els epítets que es dediquen a les dones que demostren simplement tenir caràcter: colèrica, desequilibrada, arrogant, superba, diabòlica, ­agressiva.

També se la va acusar de l’amargura que compartia amb altres artistes que s’havien vist perseguits pel règim. La realitat és que l’obra de la cineasta es va veure brutalment avortada en un moment d’eclosió del seu talent i que tant ella com el seu marit, un director de fotografia, van patir enormes dificultats per tirar endavant, a diferència d’altres cineastes, com Milos Forman, que van decidir emigrar als Estats Units. Però Les margarides –que es pot veure gratis a Vimeo– va seguir sent una pel·lícula de culte que ha influenciat generacions de cineastes. L’any 2000, ja amb 75 anys, va rebre un premi especial a la seva carrera al festival de Karlovy Vary. Quan va recollir el premi, va dir una cosa que em va quedar gravada: “Sempre s’ha de treballar com si fos l’última vegada que fas una ­pel·lícula. No tinc cap desig de descansar, si cal, aniré al rodatge arrossegant-me”. Aquesta cita presideix la meva taula de treball.