Quan ja no et pots fiar ni de Proust

Jo quan sentia la paraula Volkswagen, m’imaginava sempre un munt de senyors alemanys amb americana i corbata i olor de col revisant fins a la sacietat cada cotxe de la factoria. Són estampes que se’t fiquen al cap en la infantesa i costa esborrar-les. Els fabricants del “cotxe del poble”. Com la imatge del negret amb llança dels Conguitos, que, per més que la can­viïn, per a mi sempre serà un pigmeu simpàtic amb llança. I no és que jo m’hagi comprat mai un cotxe d’aquesta marca, però sempre m’havia fet la impressió d’una empresa seriosa i responsable i sòlida i alemanya.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Doncs resulta que no, que feien més trampes amb els cotxes que el clan dels Pelayos als casinos i que ni eren seriosos ni sòlids ni de fiar. Encara que els alemanys segueixen comprant aquesta marca com si no hi hagués un demà. Passa el mateix amb algunes persones que un admira. Posem com a exemple Norman Foster. Jo, que sóc molt ingènua i se’m va acudir veure el documental que va produir l’arquitecte sobre ell mateix i la seva obra, vaig pensar que l’home, tan educat, elegant, calb i Sir, per a més inri, encara que no precisament l’arquitecte més brillant del món, sí que era algú assenyat, honrat i de fiar. Doncs ara resulta que Sir Norman Foster s’ha embutxacat en concepte d’honoraris 10,6 milions d’euros per un projecte que no s’ha construït ni es construirà per a la Ciutat de la Justícia de Madrid. Quan va firmar el contracte, Foster va dir que tindria molt en compte a l’hora de projectar els edificis “valors de transparència i democràcia”. Les rates que poblen l’enorme solar on s’havia de construir la Ciudad de la Justicia al municipi madrileny de Valdebebas encara no han vist aparèixer ni una excavadora. I jo dic si, tenint en compte que la maqueta de porexpan de la Ciutat de la Justícia la van fer uns becaris mal pagats del seu magne estudi i va costar uns 20 euros en materials, ¿no podria Sir Norman –més que res per ser conseqüent amb el que va dir quan li van entregar el taló– tornar ni que sigui la meitat? ¿La tercera part? ¿Alguna cosa? Potser ja se’ls ha gastat en sabates per a la parenta o en els vestits de tirolesos que porten els seus nens quan esquien a Saint Moritz, com tots els lectors d’Hola podem testificar. 

Però el que ho ha rematat i ha destrossat definitivament la meva confiança en el món és el descobriment, en l’esplèndida nova edició facsímil d’A la recerca del temps perdut, que reprodueix els manuscrits dels set volums de Marcel Proust, que l’escriptor en realitat va tenir la il·luminació que va donar origen a la seva obra mullant una torrada al te i no una magdalena. Si ja no podem confiar en Proust és que tot comença a estar realment perdut.