La meva preciosa bugaderia
Whisky barat
Whisky barato
Vaig llegir per primera vegada un conte de Cortázar als 14 anys. Es deia Circe. Era en un llibre de la col·lecció de RTVE que costava 25 pessetes. Els meus pares feien la col·lecció i això em va permetre descobrir des de Stendhal a Carlos Fuentes, passant per William Faulkner i, evidentment, Julio Cortázar. I em va deixar una empremta indeleble. Encara avui, 40 anys després, no puc acariciar un gat o menjar-me un bombó o veure escrit el nom Delia sense deixar d’evocar aquell relat, que va canviar per sempre la meva visió dels gats, els bombons i la vida en general. Després vaig llegir Casa tomada i la meva imaginació adolescent va omplir de sentit una història que em semblava fosca i lluminosa a la vegada. Ple de misteri i de melancolia, i d’una asfixiant olor de tancat, és un text que m’omple el cap d’imatges encreuades de Lucian Freud i dels cromos de 'Vida y color', de llargs passadissos a contrallum i armaris que bateguen. Una combinació sense sentit, però que n’és plena. És l’espai que els grans autors ens deixen perquè elaborem la nostra pròpia història a partir del que ells ens brinden.
Acceptar aquest desafiament és quedar enganxat per sempre a la xarxa de la lectura i descobrir el món amb altres ulls que se superposen als nostres. El perseguidor, 'Rayuela', '62 Modelo para armar', 'Historias de cronopios y de famas'... Els llibres de Cortázar m’han acompanyat, com a milions de lectors al món, durant molts moments de la meva vida i l’han fet millor, més rica, més intensa, més estranya, menys predictible. No sóc una persona naturalment compassiva, però sí que sento una compassió real per aquells que no han sigut mai picats pel verí de la lectura. ¿Què fan abans de dormir? ¿Com passen les llargues nits d’hivern? ¿I d’estiu? ¿On troben consol? ¿Com aprenen?
Sé per experiència que els escriptors no són ni més bones persones ni més sants que els altres mortals. El meu contacte personal amb grans escriptors em permet afirmar que són persones com vostè i com jo, amb els seus rampells, les seves tonteries, les seves contradiccions i les seves maldats. Alguns són fins i tot simpàtics. Altres són uns perfectes cabrons. Però no necessito saber fins a quin grau són humans. Per això, evitaré amb molt de compte la biografia no autoritzada de Julio Cortázar que acaba d’aparèixer. Francament, m’importa un rave si Casa tomada està inspirada en una relació incestuosa de l’autor o si se li va acudir mentre menjava pipes mirant passar els tramvies. I encara m’importa menys si va estimar més la seva mare o a la seva tercera dona o un caniche color canyella. Totes aquestes biografies que furguen en els aspectes més truculents de la vida dels escriptors –n’hi ha tones, i sobre algunes ja n’he parlat en aquestes pàgines– em semblen, com deia Clint Eastwood en una pel·lícula de Sergio Leone, whisky barat. Recepta segura per a una formidable ressaca.
