Benvingut al món

Sempre m'ha fascinat la manera com, en moltes ­pel·lícules americanes dels 40 i els 50, les esposes donen la notícia d'un embaràs als seus marits amb un simple gest: teixint uns peücs. En aquestes ­pel·lícules, el marit arriba a casa i veu la dolça esposa --per exemple la cara d'Olivia de Havillando la seva germanaJoan Fontaine--asseguda a la butaca, amb un parell d'agulles de fer mitja a la mà i exclama: “¡Carinyo, tindrem un nen!”. Teixir, brodar, cosir: totes les tasques tradicionalment femenines destinades a confeccionar el niu que acollirà la criatura acabada d'arribar al món. Aquesta és una imatge que es perpetua, encara que moltes de nosaltres no sapiguem, per desgràcia, ni cosir un botó. Avui estan tornant amb renovada força les botigues i els clubs de labors manuals. Ganxet, punt de creu, llanes... s'uneixen als locals de 'cupcakes' i productes ecològics a granel que envaeixen els locals buits de les nostres ciutats.

Notícies relacionades

Trump es juga la presidència

Cops a la porta de la desgràcia

Aquestarenovada domesticitatpotser obeeix a l'absoluta falta de certesa del món en què vivim. Les estructures d'aquesta societat estan trontollant i les dones recuperen allò que tradicionalment els ha proporcionat un cert control sobre l'entorn. I no obstant, malgrat aquest caos, aquesta confusió, aquesta incertesa, cada vegada són més les dones de més edat que decideixen portar nens al món mitjançant ventres de lloguer, inseminacions artificials, tècniques in vitro, etcètera. La pulsió de ser mare pot més que les contingències econòmiques, el caos general i l'absoluta incertesa sobre el futur. La maternitat també és un refugi primigeni contra aquest demà incert.

Una conseqüència, de la qual gairebé no es parla, d'aquestes maternitats artificials assistides és l'augment de nens prematurs que s'ha produït als països del primer món i al nostre. Una de les persones que més han investigat sobre aquest fenomen és la psicoanalista francesa, exdeixebla de Lacan,­Catherine Vanier, que acaba de publicar un llibre fascinant, 'Naître premature' (Néixer prematur), de l'editorial ­Bayard. Aquesta dona ha descobert la importància de la paraula en el servei de reanimació de les maternitats especialitzades en nadons fràgils, que semblen granotetes, que amb prou feines arriben al mig quilo i que en qualsevol moment poden morir d'una infecció o d'un aneurisma, perquè el seu petit cervell no està preparat per a la pressió atmosfèrica. Segons Vanier, aquests bebès miniatura ens ensenyen el procés de la previda: com el món s'estructura a través del desig de viure. I això és el que Catherine Vanier fa: fomenta en aquests petits éssers el desig de viure. Quan està amb ells en cures intensives, els xiuxiueja. “Has vingut a un lloc una mica estrany, però farem tot el que puguem perquè visquis: benvingut al món”. El que és al·lucinant és que els nadons que senten aquestes paraules milloren de forma perceptible. Vivim efectivament en un món estrany.