Trump es juga la presidència
Amb una intervenció militar a l’Iran a la qual no s’havien atrevit cap dels seus quatre antecessors, Donald Trump ha decidit jugar-se una bona part de la seva presidència al Pròxim Orient. Des que el règim de Teheran va decidir emprendre un programa d’enriquiment d’urani, tots els presidents nord-americans, demòcrates i republicans, havien optat per una negociació en què l’Iran es comprometés a no fer els passos necessaris per fabricar una bomba atòmica. Aquesta estratègia, que comporta deixar Israel com a única potència nuclear de la regió, havia sigut secundada fins ara per tots els països de l’OTAN i pel G-7. Les negociacions van tenir el moment àlgid durant el mandat de Barack Obama, quan Teheran va aturar el seu programa i va reduir els seus estocs, i es van truncar arran de la invasió de Gaza per Israel i el consegüent deteriorament regional, en què l’Iran va estar clarament involucrat. Tot indica que, els últims mesos, l’Iran havia tornat a fer passos importants en l’obtenció d’urani enriquit, tot i que ni l’Agència Atòmica de l’ONU ni els serveis d’intel·ligència dels Estats Units van confirmar la imminència de passos decisius per a la fabricació d’una bomba. Trump s’ha estimat més escoltar els arguments del seu mentor, Benjamin Netanyahu, sobre la finestra d’oportunitat que comportava haver afeblit el règim dels aiatol·làs amb una setmana d’atacs selectius.
No indicava res que Donald Trump s’hagués de decantar per una acció d’aquesta envergadura, que constitueix un acte de guerra, per més que la seva Administració ho negui per evitar respondre davant el Congrés. Són tan recents les seves promeses d’acabar en un instant amb les guerres de Gaza i Ucraïna, i de concentrar-se en els assumptes interns, per deixar la Xina com a eix de la seva política exterior, que resulta difícil no veure aquests bombardejos com el resultat d’una improvisació molt perillosa. Com han assenyalat els representants demòcrates al Congrés, no sembla pas que estigui sustentada en una estratègia a llarg termini. Tot i que és aviat per saber el veritable abast dels bombardejos, no sembla que puguin impedir una estratègia similar a la de Corea del Nord, de fabricació clandestina i accelerada de la bomba nuclear. Tret que els atacs combinats d’Israel i els Estats Units provoquin un canvi de règim, fet que auguren pocs analistes. Per això, en les seves primeres declaracions, Trump s’ha estimat més lloar la insuperable capacitat militar del seu país i la valentia dels seus pilots, i no ha revelat la seva estratègia, més enllà d’una vaga apel·lació al diàleg.
Ara com ara, les conseqüències polítiques de l’atac nord-americà no són positives ni per als Estats Units, ni per a la resta del món ni per al dret internacional. El tancament de l’estret d’Ormuz, pel qual navega el 20% del petroli mundial, si es produís, pot constituir un dur cop a les economies de l’OCDE. No sembla que les crítiques de Vladímir Putin als bombardejos hagin de facilitar una solució negociada a la guerra d’Ucraïna, en què Trump havia dipositat les esperances. La catàstrofe de Gaza s’esllanguirà, en perjudici dels seus habitants, i la polarització entre partidaris i detractors de Trump pot arribar a noves cotes als Estats Units. De moment, l’únic que s’ha mostrat feliç ha sigut Netanyahu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
