Cops a la porta de la desgràcia

Aquella frase d’Albert Camus ("Fueron cuatro disparos como cuatro breves golpes que daba a la puerta de la desgracia") és el nucli terrible de la soledat en què queda el protagonista d’El extranjero, que en aquell moment, quan sap que el que ha fet és el senyal d’un desastre, entén que "había destruido el equilibrio del día, el silencio excepcional de una playa donde había sido feliz".

El que passa a Espanya ara (el que li passa a Pedro Sánchez, el que li passa al seu partit, el que li passa al Govern i, per tant, a aquest país) és una desgràcia civil i moral que, passi el que passi, trigarà a curar-se, com han trigat a curar-se (si és que mai s’han curat) altres ferides morals d’extrema gravetat, protagonitzades per l’altre costat del grup que ara demana retre comptes al costat fosc de la història present.

És un desastre moral molt greu, que ha portat els seguidors del pacte de Govern a avergonyir-se dels seus socis i també els que tenen la responsabilitat de dirigir el poder a sentir-se insegurs, trencats, a dir a més clarament no només que els sap greu, que demanen perdó, sinó a aplicar-se penedits a buscar les raons primeres, i últimes, de la traïció que declaren haver patit.

És tan greu el que passa que, en aquests moments, en el partit que ho pateix, s’ha instal·lat una mirada doble: la dels que, com el president, consideren que tot això també passarà i la dels que, com els que diuen que ho veien venir, es disposen a buscar una solució a llarg termini del camí que ara s’obre en la foscor. L’equació no és senzilla ni serà fàcil resoldre-la sense que uns i altres, els que senten que la ferida és greu però que es pot curar i els que diuen que ja van avisar que acabaria passant alguna cosa així, busquin noves culpes, equilibris diferents per sortir airosos del que els passa a les sigles de Pablo Iglesias.

No és hora d’alegries, tot i que al grup de l’oposició, en la qual s’inclou el grup ultra, celebrin el fet com una victòria dels seus presagis. Al contrari, és un moment que durarà anys i en què uns i altres s’empixonaran en l’i tu més que s’havia alleujat, després de la llarga postguerra, durant els temps en què s’asseien a parlar, com sobrevivents d’una catàstrofe, Santiago Carrillo i Manuel Fraga Iribarne.

Aquests dies el Parlament es crema: els més propers són lluny d’ells mateixos i dels altres, desconfiats del que farà el president, i els que aspiren al poder estan buscant, entre les ferides alienes, l’alegria de la seva pròpia entronització. La diatriba que Santiago Abascal va regalar al president en la seva al·locució, plena d’insults, és l’explicació de la seva pròpia manera de ser polític: la roïnesa. Les diatribes que va rebre Pedro Sánchez, en silenci o a crits, dels que estan amb ell al Govern, que es van absentar per posar de manifest que ells no estan amb ell en aquestes circumstàncies, no és una desqualificació menor. Ara mateix, com en aquella novel·la d’Alan Silitoe, el que pateix el president del Govern és la soledat del corredor de fons.

És curiós, irònic i terrible que aquesta soledat que ara es percep com de llarg recorregut, i ves a saber si el recorregut s’acaba demà, s’assembli a aquella en què es va veure l’actual president recórrer pobles i ciutats per buscar, de nou, el poder que havia perdut.

Notícies relacionades

Trump es juga la presidència

Controlar l’incendi

En aquella ocasió heroica de la seva resiliència, els companys de viatge van ser els tres que ara són uns pòtols i que llavors semblaven uns herois, que van donar al seu cap l’alegria del futur. Ara el futur està trencat, destruït, i van ser aquests tres acompanyants els que van cavar la soledat del corredor que potser no té retorn. Ni fons, ni esperança, sinó tan sols decaïment.

Gabriel Rufián diu que va veure el president trist i sol; li pesa, sens dubte, aquell dijous negre que li van regalar, amb amargura, els que en un altre temps semblava que li havien de donar la glòria i que ara, en realitat, l’han posat, a ell i al seu partit, a la porta de la desgràcia.