Israel, el cub de Rubik electoral

El sistema polític israelià compleix aquest any el seu 65è aniversari i, si més no des del punt de vista electoral, té una «mala salut de ferro», com l'italià. En teoria va malament, és inestable, però acaben governant més o menys els mateixos. Israel és un cas extrem de «parlamentarisme fragmentat», ja que el sistema electoral fa que al final, al Parlament, hi hagi entre 12 i 15 partits, sense que cap no només no aconsegueixi la majoria absoluta sinó que no és fàcil formar coalicions estables de Govern. És dels pocs casos de sistema parlamentari en què s'arriba a votar cada decisió dins el propi Gabinet.

L'ORIGEN DE tot plegat, diu una llegenda, s'ha d'anar a buscar en el moment fundacional de l'Estat, en què la influència britànica va ser molt determinant (en les mentalitats dels «pares fundadors»,Ben Gurioni companyia). Van decidir, per exemple, no tenir una Constitució escrita, sinó regir-se per lleis fonamentals (disperses), precedents judicials, tradicions tipuscommon law, o adoptar una part del seu sistema judicial. Es va copiar molt, tot i que no el sistema electoral, ja que si s'adoptava el britànic, hi hauria molta estabilitat governamental, però només dos grans partits. Es va optar per un sistema proporcional integral, amb l'argument de donar representació a la gran heterogeneïtat de la diàspora. Amb una sola circums-

cripció electoral (el país sencer), amb una atribució de restes que afavoria els partits petits, aquest objectiu es va complir més o menys, però va acabar necessitant retocs. Per exemple, el llindar mínim per accedir als escons primer era zero, després l'1% i ara, el 2%.

L'altra part del problema va ser que durant dècades hi va haver, efectivament, dues grans forces electorals: laboristes i conservadors, amb un partit religiós que feia d'àrbitre (aconseguia ser sempre al Govern ja que no hi havia majories absolutes), i alguns petits partits a cada pol, a l'esquerra i a la dreta. Fins al 1977 manaven els laboristes i l'esquerra era majoritària, com ho era una bona part de la societat a Israel. Després, va governar el Likud amb els seus propis suports, fins al 1992, en què els laboristes van tornar al poder, i amb el col·lapse del procés de pau de Camp David el 2000 es va passar a una altra etapa, que no és fàcil de resumir.

L'actual Parlament expressa una elevada fragmentació, amb un Likud (Netanyahu)en teoria molt fort, però que el 2009 va arribar al Govern amb només el 21% dels vots i una coalició que inclou des d'ultradretans (Libermann) fins a ultraortodoxos, i alguns laboristes que han organitzat el seu propi funeral (comBarak). Les enquestes, fins i tot coalitzat amb l'ultradretàLibermann, no li donen gaire més. On fa tres dècades hi havia un partit laborista i un Likud que, junts, sumaven dos terços dels 120 escons, ara n'hi ha com a mínim tres o quatre de cada, amb la seva quota de centristes i partits religiosos ultraortodoxos, a més a més de les tres llistes àrabs. De fet, l'actual Parlament, al seu terme, té tres o quatre partits més que quan va ser escollit el 2009, per diverses escissions en curs. On abans hi havia un partit anomenat Israel és la nostra casa (extrema dreta), ara se n'hi afegeix un altre: Per la casa jueva (el matís no és menor), de l'estrella ascendentNaftali Benett, el programa electoral del qual és tan complex com el seu únic eslògan: «no a un Estat palestí, mai».

Per descomptat, els temes de fons reflecteixen en aquesta ocasió un canvi profund de consens social, si es compara amb fa 20 o 30 anys. El mur ja no és tema de debat electoral, l'anomenat procés de pau, tampoc: el primer hi és per quedar-se; el segon no tornarà.

Notícies relacionades

Sánchez, l’imprescindible

La cadira de Bad Bunny

Els assentaments són la política pública més continuista de tot Govern. Israel ja no té allò que en un altre temps es percebia (amb un sòlid fonament) com una «amenaça existencial», malgrat els (asimètrics) xocs amb Hamàs, i com admeten en privat alts dirigents militars i d'intel·ligència, l'Iran no ho és. Israel té una seriosa crisi social, i els seus propis «indignats». Però l'últim debat de fons ha estat la llei tal, per veure si d'una vegada per sempre els ultraortodoxos van a la mili, com tothom.

EL SISTEMA electoral serveix més que mai perquè una multitud de grups de pressió (sefardites / asquenazites; russos; colons; ultraortodoxos de tots els grups anteriors; un laborisme moribund o mal enterrat) puguin tenir capacitat de bloqueig a un Govern amb cinc o sis partits en el seu si. Però el fet és que aquestes eleccions ja no tenen res a veure amb cap procés de pau, ni amb cap Estat palestí; la societat israeliana (no només el seu Govern) creu que ha evacuat aquesta variable de l'equació, instal·lada en una percepció mixta de victòria i vulnerabilitat. El temps ens en donarà la resposta, però sense presses.