Al contraatac
Tots som Tito
Tito Vilanova, durant un entrenament, el juliol passat. /
L a matinada de l'1 de març de 1981 tota una generació va descobrir què volia dir ser del Barça. Vam arribar feliços a casa després d'aconseguir un memorable 6 a 0 contra l'equip de l'Hèrcules i ens vam despertar amb la terrible notícia del segrest de Quini. Ens ho van dir els pares i ho van confirmar els avis: aquestes desgràcies només passen al Barça. Només era possible que segrestessin un futbolista a l'únic club del món que tenia un president afusellat, un 11 a 1 en contra perpetrat a punta de pistola o el millor jugador del món robat pel règim franquista i lliurat en safata al rival de tota la vida.
Però va passar el temps, i entre Cruyff i Guardiola vam anar oblidant que la desgràcia era un dels nostres fets diferencials. En els últims anys havíem pujat al cel, i precisament quan vivíem dalt d'un núvol meravellós, tenint el millor equip del món, amb Messi, Xavi i Puyol renovats, amb un estil de joc inimitable i el rival en plena agonia enmig de la pitjor crisi de la seva història, ahir ens vam despertar bruscament del somni. Els metges van anunciar la recaiguda de la malaltia de Tito i de sobte se'ns van fondre els ploms. Per uns moments va tornar a envair-nos aquella por ancestral que crèiem enterrada, com si haguéssim reculat de sobte a la nostra infància. El mateix temor que venia a recordar-nos una altra vegada que sí, que els avis tenien raó, que al Barça passen coses que no passen enlloc més i que al futbol, com a la vida, de ben poc serveix fer plans per al futur.
Però després de superat el cop inicial, queda la certesa que la recaiguda angoixant de Tito Vilanova és tan sols un dels entrebancs que el destí ens col·loca de tant en tant per posar-nos a prova. Perquè el Barça ha estat sovint una de les millors escoles de la vida que hem tingut, per si algú encara es pensava que això era tan sols un simple joc d'onze contra onze perseguint una pilota.
Guanyar només jugant bé
En plena dictadura, el país cantava els gols de Kubala i Rexach amb l'esperança de ser lliure algun dia. En democràcia, vam aprendre, gràcies a Cruyff, que l'única manera de guanyar era jugant bé a futbol: el club es va treure els complexos de sobre i va imposar un joc únic i inimitable que ha fascinat mig món. Ens crèiem que havíem arribat al cim amb Guardiola, però Tito Vilanova ens va ensenyar que tot és perfeccionable si no es té por del canvi, i va aconseguir millorar el que era immillorable. El 25 de novembre passat, en un partit històric al camp del Llevant, Tito va alinear per primera vegada a la història onze jugadors de La Masia. Era la culminació final del model, la conquesta definitiva de l'Everest futbolístic.
En aquest llarg camí d'aprenentatge, hem après que el Barça no es viu, es pateix. I del sofriment en sortim cada vegada més forts. Tito Vilanova ja és part d'aquesta èpica col·lectiva. Tots som Tito.
